Va ser l'últim que va passar, però prou fort per que marquès tota la sortida i les setmanes posteriors. Una gran pedra va caure sobre la cama de l'Helea Hernàez i li fa ver un gran forat, fins a l'os. Bombers, hospital, metges, cirurgians, cosit... I tot sense el pare ni la mare de l'Helena, amb qui estàvem en contacte per telèfon.

	L'Helena ensenya a l'Alba com tocar millor

A les 8 hores del dissabte ja érem tots al passeig Maragall, davant la Citroën. Carreguem i cap a l'autopista. A l'àrea de Le Village Catalan, una mica abans d'arribar a Perpinyà, ens aturem a esmorzar. Seguim la ruta fins a Casteil, just després de Vernet les Bains. Fem una mini parada abans, a l'estació del Tren Groc de Vilafranca de Conflent per confirmar els horaris del tren que hem vist per Internet i, efectivament, podem agafar el tren de les 13:30 fins a Font Romeu o el de les 16:10 fins a la Tour de Carol. Al llarg del cap de setmana s'imposaria aquesta segona opció.

DE CASTEIL A SANT MARTI DEL CANIGO. DESPRÉS A SANT MIQUEL DE CUIXÀ

Al pàrquing d'autocars de Sant Martí del Canigó deixem el vehicle amb el conductor. Desmuntem les motxilles grosses i muntem les que hem de pujar amb l'aigua, el menjar i els impermeables per si plou, i les càmeres de fotos, és clar. Abans de pujar entrem a l'ermita de Casteil. No està malament, senzilla, sense gaire ornamentació, però molt espiritual, per entrar-hi a reflexionar. Molt a prop de l'ermita comença el camí. Només poden passar els vehicles autoritzats.

Sant Martí del Canigó, (segle XI)	Capitells recuperats de l'expoli

La pujada és curta. No dura més de 40-50 minuts. Però per a qui no està acostumat a caminar o per a qui no li agrada es fa pesada. Es un camí encimentat que puja bastant dret, sobretot abans d'arribar a l'ermita de mitat del camí. Allà fem una parada per reposar, recuperar forces i beure. Els nens ho aprofiten per escalar una mica. La resta del camí és una mica més suau. La Joana, la mare de l'Anna, ha begut aigua pujant i no es troba gairebé, i no li passarà fins a després de dinar.

A dalt muntem la paradeta a les taules cobertes. Agafem les entrades, tenim just una hora per dinar. Evidentment sobra menjar, hi ha gairebé de tot: cornes, croquetes, truita de patates, pollastre arrebossat, tomàquets, olives, pastenagues, amanida d'arrós, fruita, i aigua.

	Membres de la comunitat resant		LLibre de cants del segle XVIII

Els Gabarró-Solanas ja havien fet la visita però aquesta vegada l'aprofiten més ja que s'ha fet un grup bastant nombrós i ens la fan en català, un noi de Castelló que pertany a la comunitat que ara viu al monestir. Comencem pel final ja que també hi ha un altre grup.

Sant Martí del Canigó es troba en un resalt de la muntanya a uns 1.000 metres d'alçada. La construcció del monestir s'inicia els primers anys del segle XI per iniciativa del comte Guifré Cabreta. S'instal.la una comunitat de monjos benedictins que restaran fins a 1783 en què, quedant només 5 vells monjos, l'abadia i el monestir queden abandonats. Bona part del recinte va quedar en ruines, nombroses obres d'art foren expoliades i les pedres fetes servir per a construir noves cases. Del que ara es pot veure, la cripta i la torre són totalment originals. Al segle XX es fan dues reconstruccions. La primera de 1902 a 1932 i la segona de 1952 a 1982. Des de juliol de 1988, l'abadia de Sant Martí del Canigó torna a estar habitada. En aquest cas és la Comunitat de les Benaurances, ordre que no té cap col.lectiu a Espanya. Hi ha homes i dones i també tenen unes habitacions per anar a passar uns dies de recolliment i pregària, de manera gratuïta i només colaborant en les tasques comunes.

L'únic pas difícil de la tornada

	Claustre de Sant Miquel de Cuixà amb la torre al fons

Fotos de rigor i cap a baix, que volem anar a Sant Miquel de Cuixà. Canviem de camí. Ara és un sender que va paral.lel a un rierol amb bastanta aigua. Només un cop l'hem de passar. El pont fa temps (abans de juny del 2003) que va ser malmés per alguna riuada, però uns troncs improvisats ens ajuden a passar. El pont del final del camí, sí que està sencer. A les nenes i al Dani els agrada molt, van els primers i no paren de cantar.

No ens hem pogut posar en contacte amb en Víctor, el conductor, però éll és on havia de ser quan nosaltres arribem. Uns pipis i a veure més pedres. Erròniament, la Berta creia que l'última visita era a les 6 de la tarda però no. A les 6 tancaven tot el recinte i només vam tenir 20' per visitar-ho tot. La veritat, molt a visitar no hi havia. Això si, les criptes, que ni ha moltes són molt curioses. L'església, en canvi, és molt monumental i gran però no gaire maca. Aquí viuen 5 monjos catalans a quin més gran. Com a conjunt, el claustre i la torre (originalment havia tingut dues) són molt maques. I també hi ha una maqueta per fer-te a la idea de lo gran que havia estat aquesta abadia.

EL FORT LIBERIA

El Dani i la Marta, i la Laia, els tres petits de la sortida al Fort Liberty

El Fort Liberia es troba a sobre mateix de Vilafranca de Conflent. El camí de Pujada surt o bé de l'estació del tren o bé del pont que creua el riu cap al mig del poble. Hi ha la possibilitat de pujar caminant o bé en jeep, pagant, clar. També hi ha dos camins per pujar: seguint la pista que fa el jeep o un altre que comença amb escales i que va més pel mig del bosc. Pugem per aquesta última òpció. a dalt, fotos de rigor a l'entrada i la visita que ens hem de fer nosaltres mateixos. El Lluís es converteix en guia. La veritat és que a tothom li agrada bastant tot i que estèticament no es massa maco. Les vistes del poble i del Canigó que es veuen són molt maques.

	El grup, excepte la Berta, al pont d'entrada al Fort Liberty.		La Berta, amb Vilafranca de Conflent al fons, en un sortint de les escales de baixada del Fort.

A la baixada hi ha una altra sorpresa, sorpresa que ja havíem anunciat, un llarg túnel els deixarà al pont del qual hem sortit, un túnel amb moltes, moltes escales, tantes que a l'arribar a baix a tots ens tremolaven les cames. Els que més van patir però, són els que tenien els genolls fotuts.

LE GRAND CANALETTE I L'ESPERA FINAL DAVANT DE L'HOSPITAL

A tots ens van agradar molt la cova.

Dues imatges que representen l'abans i el després de l'accident de l'Helena. Baixem del castell i cap les coves, però abans un cafè. Le Grand Canalette és realment molt maca. Té diverses entrades (una pel poble de Fuilla, on hem dormit) però l'accés als visitants és per Vilafranca de Conflent. Es una cova molt variada pel tipus de roca (amb ferro, calcàrea pura i una altra molt fosca) i també per la varietat de formacions que s'hi van anar formant al llarg del temps. Al final de la zona a la qual es pot accedir, un gran forat de més de 30 metres de profunditat i des del que els espeleòlegs poden anar cap a la resta de la gruta.

	Berenar merescut després de la tensió per l'accident de l'Helena. De seguida sortirà.

Després, a dinar. Primer acabem amb les sobres del dia anterior i per acabar ataquem l'embotit i el pa que hem comprat. Ja estem recollint-ho tot per anar al Tren Groc, recordem, veritable objectiu de la sortida, quan els crits d'"Helena, Helena" ens paralitzen a tots. En una zona en obres però sense vallar, alguns nens juguen a baixar pel pendent. En un moment donat, una roca comença a rodar i cau a sobre de la cama de l'Helena. El Gregori surt disparat i de seguida treu la roca, enorme, de sobre de la nena. Tapa la ferida amb el mateix pantaló i truquem als bombers. L'Helena, normal, està molt nerviosa i a més, els seus pares no hi són. L'espera es fa llarga i el camí a l'hospital també. A Prades trobem la clínica. La Sabina ha anat en l'ambulància i entre ella i el Lluís (parlen francès) coordinen els pasos que s'han de fer d'acord amb els metges i les infermeres. Fan venir el radiòleg, després la cirurgiana. La Berta parla amb la Marga, la mare de l'Helena, cap histèria, cap nerviosisme, al revès la tranquilitza des de Barcelona. Finalment li cusen la ferida (se li veia l'os) amb anestèsia local i cap a les 6 de la tarda surt de la clínica en cadira de rodes. I tots, contents, tristos, pensatius, capficats en el que podríem haver fet i no hem fet, tornem cap a Barcelona.

Berta Solanas