Va ser una mica difícil la pujada perquè feia molt vent. Anàvem amb una altra família que quan van arribar al coll va girar cua.

Cansat fins el coll del Verdet. Després més fàcil del que em pensava. Algun problemilla en les desgrimpades.

Pot ser perquè ens considerem “nous” el pujar muntanyes tan altes el Pedraforca ens va semblar tot un repte. Anàvem força animats. La experiència era doble.... aquest dia coneixeríem gent nova que li agradava la muntanya i faríem una bona excursió.

	El grup abans de començar a caminar

Vam arribar a l'hora senyalada i la Berta va arribar minuts desprès amb les nenes. Dues famílies més: en Miquel i la Pilar amb les nenes, i en Miquel i la Núria sense les seves. Salutacions, noms i cap a munt.

Comencem a pujar i el camí ja es preveu dur, molta pedra i moltes arrels però anem animats. Tothom parla i riu, i es maco sentir-se així a la natura. Comencem a parlar amb la gent i tots semblen de lo més agradable.

La pujada comença a posar-se dura... En Juan Carlos no està gens preparat i li costa... els nens malgrat queixar-se continuen pujant... arribem al lloc on tothom ja està esmorzant i en esperen.. que ve¡¡¡¡ Esmorzem nosaltres també, malgrat que no en tenim gaire gana i només hem agafat unes galetes... ens sorprèn una mica el sandvitxos que porten els altres.... hmmmm ... això jo m'ho menjo per dinar....

Mitja horeta de no res i tornem a pujar... està bé, estem descansats i pugem amb ganes... cada cop la pujada se'ns fa mes difícil i comencem a perdre al equip de vista. Començo a arrossegar al nois i al Juan Carlos que no ho veu gaire clar. Veiem al grup més endavant, puixant per un lloc on només es veuen pedres...

Alguns pasos van ser complicats per a l'Adrian

Jo vull pujar¡¡¡ jo vull pujar¡¡¡ Tinc la sensació que arrossego a tota la família però em sento molt lliure i crec que ho puc fer... que ho podem fer... l'Adrián es el mes poruc, li costa pujar... potser el seus 6 anys no li donen la empenta que té l'Alex, el seu germà de 10.   Pugem per un passadís vertical que ens costa molt. L'Adrián es cau moltes vegades y malgrat que l'Alex puja bé, soc jo la que he d'empènyer el petit....

Arribem al Cap del Verdet i fa molt de vent... busquem al grup i veiem que ells ja han grimpat ben a dalt i i que ens fan senyals... si. Si... ho estem intentant....ens sentim una mica malament perquè pensàvem que en esperarien allà dalt, abans de la grimpada....

L'Adrián comença a plorar i a dir que “ell no es vol morir”, “que caurà i morirà”, li ha agafat com un atac de nervis pel fort vent que fa i malgrat que intento consolar-lo no hi ha manera... plora i plora amb molta por.... Ens fiquem entre dues pedres altes y tranquil·litzem al petit. Des de aquí podem veure al grup que ens fa senyes des de dalt de la muntanya. Mirem la muntanya i veient l'estat de l'Adrián i que hem de pujar tot sols i sense indicacions, decidim baixar.

La baixada va ser tan difícil com la pujada... havies de baixar intentant no caure... amb pedres petites que feien que se te n'anessin els peus... No es veia a ningú a la baixada però crec que va anar força bé. A les dues hores d'anar baixant vam parar per dinar.... mitja horeta i tornar a baixar. Vam poder contactar amb el grup i vam quedar que ens veuríem al pàrking. Com a mínim ens sonava el camí pel que estàvem anant i la tornada, malgrat que cansats, va anar bé.

Al pàrking vam trucar i de seguida van començar a venir gent del grup.... suposo que la història de la pèrdua de la Rut i la Marta la explicaran elles mateixes... ens vam alegrar molt de trobar-les penjant d'unes pedres però rialleres.... i que no els hagués passat res.

Va ser una experiència molt maca... però hem pensat que abans de tornar a fer muntanya d'aquesta manera, ens hem de preparar més. De tota manera... no descartem tornar a fer colla amb aquest grup.

Sí, sí. Està clar: era la meva muntanya. Un somni sempre desitjat, però que creia impossible d'assolir. Des que vaig conéixer als Nohihaquiensapari vaig insistir-hi. No us menteix, la Berta, no.

	Colors espectaculars, malgrat la sequera

El fons de l'escriptori del meu ordindador feia setmanes que era la imatge del Pedraforca. La mirava embadalida, ja m'hi veia, i un pessigolleig em corria per dins. Sí, no, sí, no i va arribar-hi el dia. Al darrer moment l'Aina va decidir que no venia. En el cas de la “kamikaze” de la Jana, ho vam decidir nosaltres (pobre Pedra si la Jana venia!!! Tants anys com havia sobreviscut, no era cas de dur-hi la Jana per tal que la destrossés en un matí...ja,ja,ja).

Així és que el Miguel i jo, com una parella de promesos vam matinar, ben decidits a fer la sommiada ascensió. Com sempre que jo intervinc, vam arribar els últims. Em sap greu però la cosa és així de clara. El Miguel és la persona més puntual i disciplinada, en aquest sentit, del món. Jo sóc més aviat un desastre. Sempre les tragèdies d'última hora fan que arribi tard (jo no eh??? Són elles que em fan la trabeta...les tragèdies darreres).

Marta i Cèlia, companyes de la Núria

Quina il·lusió tornar-los a veure!!! Quines ganes de marxa muntanyera tenen tots plegats (família nova inclosa) i quina fila tan xul·la quan iniciem l'ascens (mireu la foto, mireu, ei, perquè en formo part, eh? Sino fos així tindria una super enveja!!!!).

La pujada és molt desigual. Dura, senzilla, dura, senzilla, més dura, més encara...em fa l'efecte que és com si no ens volgués desanimar del tot. Com més morta estava (ho reconec, hi havia trossos que hagués plegat sense cap tipus de remordiment, o potser si?) més m'animava el Miguel. I el meu orgull, que de vegades en tinc eh?. En un moment donat vaig tenir una super pàjara. Necessitava forces. Aaaaaaaaaaaah, però va aperéixer un àngel amb presència de noia. Es va aturar i em va preparar unes galetes farcides amb una mermelada energètica...i, és clar, amb aquests mimos tan fantàsticament imprevisibles...qui no continua la marxa???

El grup es va anar distanciant mica en mica. Fins la primera aturada, per esmorzar, encara vam ser un grup més o menys homogeni, però a partir d'aleshores, uns tiraven més i d'altres menys. I així vam anar fent. Ja estavem al coll de Verdet. Quina meravella! (tot i que el vent bufava de valent!).

De seguida, després d'una pujada suau, la grimpada. Jo amb la Marta i la Cèlia en tot moment. Si és que no sé no tenir nenes!!! Vam xerrar molt tota l'estona (em sé d'una que va xerrar massa fins i tot en moments que no tocava...i hasta aquí puedo leer!!!), vam riure, i ens vam eplicar un munt de coses. Quina energia tenen aquestes dues petites, per déu, son inesgotables!

	Cim aconseguit. Felicitats Núria

I per fi, ja hi som. El dubte general és: on som? On dieu que som? Hem d'anar allà ara? Ja, ja, ja. Genial, ni nosaltres, ni gent d'un altre grup teniem clar si hi haviem arribat o no. Però si, unanimitat. Sí, som al Pollegó Superior (no hi havia manera que em quedés aquest nom...pollegó, pollegó, pollegó...ara!). Vam anar trobant gent molt maca tot el cami. Amb ganes de riure, amb una estima absoluta per la natura. És fantàstic sentir-te així!!!

Dinem. La boira ens envolta. No s'hi veu més enllà d'un metre. Inciem la baixada. La tartera, la tartera...tothom en parlava de la tartera. Ho confeso, no en tenia ni idea del que era una tartera. Ara ho sé. I us diré que va ser una experiència, com ho diria de manera suau, senzillament traumàtica. No li vaig veure cap gràcia. Mira, potser al principi sí, però quan ja duia 30 o 40 caigudes...(sí, sí, heu llegit bé, crec que més m'arrossegava per terra que no pas aconseguia estar dreta).

I vam arribar abaix, aturades, xerrades, rialles...i ja tornem a ser al refugi. El miguel i jo de seguida vam marxar, no vam saber res que la Irene i la Rut es van perdre...buf! Efectos colaterales, que en diriem. Sort que tot va acabar bé.

La baixada va ser més entretinguda, la tartera una mica llarga però va ser més “divertida”, hi havia molta gent baixant per allà i vam parlar amb algú.

Parets impressionants en l'inici. Cansada, pesada i llarga, però a les zones de molta pedreta, fins i tot divertida.