A la fitxa tècnica
 
Pedraforca pel Verdet
22 d'octubre 2006: Pedra per a molts, Verdet per altres
A la sortida anterior
A la sortida següent

No dubto gens quan dic que aquesta, era la sortida de la Núria Puntero. Ella i la seva família van venir per primera vegada amb els Nohihaquienspari a l'abril, a Sant Martí Sarroca. I ja va quedar clar que si anàvem al Pedra ella venia. Era una sortida que el grup tenia a la llista però potser la vam concretar pel seu interès. Va venir ella i en Miquel, sense les nenes, i penso que s'ho va passar molt bé i que li va agradar molt, esperem que ens ho expliqui en primera persona. Els amics de Vilassar es van haver de quedar a casa per malaltia i va venir una família nova amb dos nens: la Carme i el Juan Carlos, i l'Adrià i l'Alex, que van patir bastant.

   
  Cèlia amb l'arbre gegantí   A punt per passar per una canal

La primera part del camí la vam fer a bon ritme però ja a la canal del Verdet vam alentir el pas i el grup es va anar separant. Al coll, el vent era fort i fred i el grup de davant, després d'esperar una estona al peu de la grimpada, va continuar cap amunt. El resultat va ser que la Carme i la seva família van quedar enrera i no van passar del coll. Em sap greu que es sentissin abandonats per la resta, no era la nostra intenció però va passar. Des de la grimpada els vèiem, els seguiem amb la mirada per si continuaven. Després de descansar una estona al coll, ells van iniciar el camí de tornada. Ens vam retrobar al pàrquing cap a les 6 de la tarda.

 
Grimpada, Pollegó Superior i Pollegó inferior  

 

 

 

 

   
 
 
  ELS QUE VAM ANAR AL PEDRAFORCA: Irene, Berta, Alex, Marta, Núria, Adrian, Pilar, Rut, Miquel, Carme, Juan Carlos, Cèlia i Miquel

La resta de la pujada va ser més entretinguda i no tant cansada. Cadascú al seu ritme, jo l'última però sense perdre de vista els altres. Al cim dinem, però fa fred i no ve gaire de gust està massa estona. A més, la boira ens empaitava i no feia gràcia. Foto de grup, això si, i discusió sobre si estem al Pollegó, al cim Nord, al Calderer, o a on?. Mapa i ressenyes en ma, està clar, som al punt més alt del Pedraforca, al Pollegó Superior.

IMPRESSIONS DE LA PUJADA

MARTA:   IRENE:   BERTA:

Va ser una mica difícil la pujada perquè feia molt vent. Anàvem amb una altra família que quan van arribar al coll va girar cua.

  A mi se'm va fer una mica llarga, sobre tot el tros de la cresta, on hi feia molt de vent i costava pujar per les roques.
La pujada va ser com totes, cansada, sort de les parades!!!
 

Cansat fins el coll del Verdet. Després més fàcil del que em pensava. Algun problemilla en les desgrimpades.

 

RUT:        
La pujada va ser bastant pesada, al principi era molt forta i cansava bastant. Quan vam arribar al coll la família que venia nova es va quedar enrera i nosaltres vam seguir. El vent bufava molt fort i quasi se t'emportava. El tros més divertit va ser a la grimpada, abans d'arribar al cim, però no s'acabava mai.  

CARME, JUAN CARLOS, ADRIÁN I ALEX:

Pot ser perquè ens considerem “nous” el pujar muntanyes tan altes el Pedraforca ens va semblar tot un repte. Anàvem força animats. La experiència era doble.... aquest dia coneixeríem gent nova que li agradava la muntanya i faríem una bona excursió.

 
  El grup abans de començar a caminar

Vam arribar a l'hora senyalada i la Berta va arribar minuts desprès amb les nenes. Dues famílies més: en Miquel i la Pilar amb les nenes, i en Miquel i la Núria sense les seves. Salutacions, noms i cap a munt.

Comencem a pujar i el camí ja es preveu dur, molta pedra i moltes arrels però anem animats. Tothom parla i riu, i es maco sentir-se així a la natura. Comencem a parlar amb la gent i tots semblen de lo més agradable.

La pujada comença a posar-se dura... En Juan Carlos no està gens preparat i li costa... els nens malgrat queixar-se continuen pujant... arribem al lloc on tothom ja està esmorzant i en esperen.. que ve¡¡¡¡ Esmorzem nosaltres també, malgrat que no en tenim gaire gana i només hem agafat unes galetes... ens sorprèn una mica el sandvitxos que porten els altres.... hmmmm ... això jo m'ho menjo per dinar....

Mitja horeta de no res i tornem a pujar... està bé, estem descansats i pugem amb ganes... cada cop la pujada se'ns fa mes difícil i comencem a perdre al equip de vista. Començo a arrossegar al nois i al Juan Carlos que no ho veu gaire clar. Veiem al grup més endavant, puixant per un lloc on només es veuen pedres...

 
Alguns pasos van ser complicats per a l'Adrian  
   

Jo vull pujar¡¡¡ jo vull pujar¡¡¡ Tinc la sensació que arrossego a tota la família però em sento molt lliure i crec que ho puc fer... que ho podem fer... l'Adrián es el mes poruc, li costa pujar... potser el seus 6 anys no li donen la empenta que té l'Alex, el seu germà de 10.   Pugem per un passadís vertical que ens costa molt. L'Adrián es cau moltes vegades y malgrat que l'Alex puja bé, soc jo la que he d'empènyer el petit....

Arribem al Cap del Verdet i fa molt de vent... busquem al grup i veiem que ells ja han grimpat ben a dalt i i que ens fan senyals... si. Si... ho estem intentant....ens sentim una mica malament perquè pensàvem que en esperarien allà dalt, abans de la grimpada....

L'Adrián comença a plorar i a dir que “ell no es vol morir”, “que caurà i morirà”, li ha agafat com un atac de nervis pel fort vent que fa i malgrat que intento consolar-lo no hi ha manera... plora i plora amb molta por.... Ens fiquem entre dues pedres altes y tranquil·litzem al petit. Des de aquí podem veure al grup que ens fa senyes des de dalt de la muntanya. Mirem la muntanya i veient l'estat de l'Adrián i que hem de pujar tot sols i sense indicacions, decidim baixar.

La baixada va ser tan difícil com la pujada... havies de baixar intentant no caure... amb pedres petites que feien que se te n'anessin els peus... No es veia a ningú a la baixada però crec que va anar força bé. A les dues hores d'anar baixant vam parar per dinar.... mitja horeta i tornar a baixar. Vam poder contactar amb el grup i vam quedar que ens veuríem al pàrking. Com a mínim ens sonava el camí pel que estàvem anant i la tornada, malgrat que cansats, va anar bé.

Al pàrking vam trucar i de seguida van començar a venir gent del grup.... suposo que la història de la pèrdua de la Rut i la Marta la explicaran elles mateixes... ens vam alegrar molt de trobar-les penjant d'unes pedres però rialleres.... i que no els hagués passat res.

Va ser una experiència molt maca... però hem pensat que abans de tornar a fer muntanya d'aquesta manera, ens hem de preparar més. De tota manera... no descartem tornar a fer colla amb aquest grup.


NÚRIA PUNTERO, I MIQUEL:

Sí, sí. Està clar: era la meva muntanya. Un somni sempre desitjat, però que creia impossible d'assolir. Des que vaig conéixer als Nohihaquiensapari vaig insistir-hi. No us menteix, la Berta, no.

 
  Colors espectaculars, malgrat la sequera

El fons de l'escriptori del meu ordindador feia setmanes que era la imatge del Pedraforca. La mirava embadalida, ja m'hi veia, i un pessigolleig em corria per dins. Sí, no, sí, no i va arribar-hi el dia. Al darrer moment l'Aina va decidir que no venia. En el cas de la “kamikaze” de la Jana, ho vam decidir nosaltres (pobre Pedra si la Jana venia!!! Tants anys com havia sobreviscut, no era cas de dur-hi la Jana per tal que la destrossés en un matí...ja,ja,ja).

Així és que el Miguel i jo, com una parella de promesos vam matinar, ben decidits a fer la sommiada ascensió. Com sempre que jo intervinc, vam arribar els últims. Em sap greu però la cosa és així de clara. El Miguel és la persona més puntual i disciplinada, en aquest sentit, del món. Jo sóc més aviat un desastre. Sempre les tragèdies d'última hora fan que arribi tard (jo no eh??? Són elles que em fan la trabeta...les tragèdies darreres).

 
Marta i Cèlia, companyes de la Núria

Quina il·lusió tornar-los a veure!!! Quines ganes de marxa muntanyera tenen tots plegats (família nova inclosa) i quina fila tan xul·la quan iniciem l'ascens (mireu la foto, mireu, ei, perquè en formo part, eh? Sino fos així tindria una super enveja!!!!).

La pujada és molt desigual. Dura, senzilla, dura, senzilla, més dura, més encara...em fa l'efecte que és com si no ens volgués desanimar del tot. Com més morta estava (ho reconec, hi havia trossos que hagués plegat sense cap tipus de remordiment, o potser si?) més m'animava el Miguel. I el meu orgull, que de vegades en tinc eh?. En un moment donat vaig tenir una super pàjara. Necessitava forces. Aaaaaaaaaaaah, però va aperéixer un àngel amb presència de noia. Es va aturar i em va preparar unes galetes farcides amb una mermelada energètica...i, és clar, amb aquests mimos tan fantàsticament imprevisibles...qui no continua la marxa???

El grup es va anar distanciant mica en mica. Fins la primera aturada, per esmorzar, encara vam ser un grup més o menys homogeni, però a partir d'aleshores, uns tiraven més i d'altres menys. I així vam anar fent. Ja estavem al coll de Verdet. Quina meravella! (tot i que el vent bufava de valent!).

De seguida, després d'una pujada suau, la grimpada. Jo amb la Marta i la Cèlia en tot moment. Si és que no sé no tenir nenes!!! Vam xerrar molt tota l'estona (em sé d'una que va xerrar massa fins i tot en moments que no tocava...i hasta aquí puedo leer!!!), vam riure, i ens vam eplicar un munt de coses. Quina energia tenen aquestes dues petites, per déu, son inesgotables!

 
  Cim aconseguit. Felicitats Núria

I per fi, ja hi som. El dubte general és: on som? On dieu que som? Hem d'anar allà ara? Ja, ja, ja. Genial, ni nosaltres, ni gent d'un altre grup teniem clar si hi haviem arribat o no. Però si, unanimitat. Sí, som al Pollegó Superior (no hi havia manera que em quedés aquest nom...pollegó, pollegó, pollegó...ara!). Vam anar trobant gent molt maca tot el cami. Amb ganes de riure, amb una estima absoluta per la natura. És fantàstic sentir-te així!!!

Dinem. La boira ens envolta. No s'hi veu més enllà d'un metre. Inciem la baixada. La tartera, la tartera...tothom en parlava de la tartera. Ho confeso, no en tenia ni idea del que era una tartera. Ara ho sé. I us diré que va ser una experiència, com ho diria de manera suau, senzillament traumàtica. No li vaig veure cap gràcia. Mira, potser al principi sí, però quan ja duia 30 o 40 caigudes...(sí, sí, heu llegit bé, crec que més m'arrossegava per terra que no pas aconseguia estar dreta).

I vam arribar abaix, aturades, xerrades, rialles...i ja tornem a ser al refugi. El miguel i jo de seguida vam marxar, no vam saber res que la Irene i la Rut es van perdre...buf! Efectos colaterales, que en diriem. Sort que tot va acabar bé.

Aix, quines ganes tinc de NoHiHaQuiEnsPari...ens veeeeeeeeeeeeeeeeim!!!

LA TARTERA

Què dir de la tartera, una tartera.

IRENE:   RUT:

La baixada va ser més entretinguda, la tartera una mica llarga però va ser més “divertida”, hi havia molta gent baixant per allà i vam parlar amb algú.

  La baixada va ser bastant entretinguda. Primer amb la tartera, que era molt llarga però divertida i després una mena de tartera amb blocs de pedra grans. I al final vam arribar a un camí amb arbres i vegetació.
     
BERTA:
MARTA:
 

Parets impressionants en l'inici. Cansada, pesada i llarga, però a les zones de molta pedreta, fins i tot divertida.

M'ho vaig passar bastant bé a la pujada però millor a la baixada, a la tartera. Era molt llarga i em vaig caure unes quantes vegades. Va ser molt divertit perquè la meva germana i la Irene es van perdre per un camí que era molt clar.

LA RUT I LA IRENE ES PERDEN

Encara ara ens resulta incomprensible. Del final de la tartera fins al refugi del Pedraforca la Rut i la Irene es van perdre. Per on? com? només elles ho saben. La qüestió és que van arribar les últimes, molt últimes al final de la tartera. Les vam esperar però elles van tornar a fer el ronso quan els altres vam tornar a caminar.

IRENE:   RUT:

Quan recordo el dia que tots junts vam pujar al Pedraforca, penso en l'anècdota, que ara em fa gràcia però que en aquells moments...
Per qui no ho sàpiga:
La Rut i jo anaven pel camí una mica enrederides, ja de baixada, no se ben bé quan ens vam desviar i vam continuar per un altre camí.
No ens vam adonar que estàvem perdudes fins al moment que vam veure que aquell camí que per nosaltres era el correcte s'acabava de sobte. Vam acabar trobant-nos a la carretera!

Parlant d'Austria encara van pujar depreseta, però la baixada la van fer molt a poc a poc. I això que elles podien.

 

Anàvem la Irene i jo parlant, tranquil·lament, i al cap d'una estona d'anar pel camí, el camí es va acabar. Llavors vam buscar una mica el camí però no el trobàvem, i vam buscar un lloc alt des d'on ens poguéssim orientar. Des d'allà, vam veure els cotxes, i vam pensar que si seguíem en aquella direcció per entremig del bosc, arribaríem als cotxes. Però era impossible caminar per aquell bosc, i vam decidir tirar cap a la carretera, i des d'allà anar caminant fins al parquing.
Vam tenir sort, perquè vam trobar una canal que ens portava just a la carretera, però quan ja la teníem davant va sorgir un problema, per arribar a la carretera hi havia una mena de barranc. Vam intentar passar-lo, i de sobte va passar un cotxe. Hi anava una senyora, i li vam demanar que si anava cap al parquing, que li digues a una gent que eren bastants, que estàvem bé. I quan la senyora ja se n'anava, va aparèixer per la curva un cotxe vermell, un Seat vermell, un Seat Altea vermell, el meu. Estàvem salvades.
Quan van parar els cotxes i van baixar, el primer que van fer va ser riure's de nosaltres, perquè jo estava penjada del barranc. Van intentar ajudar-nos a baixar però ens feia por. I llavors ma mare va trobar un lloc, al costat per on es podia baixar bé. I vam poder baixar. Estàvem salvades!

Mentrestant, la resta patíem. Uns més que altres, o ho demostràvem de diferent manera. La Pilar i el Miquel. que s'havien quedat al pla del refugi a esperar-les van donar el toc d'avís. Feia més de mitja hora que nosaltres havíem arribat i elles no. I preguntaven a altres grups i ningú les havia vist. Així que van començar a des fer camí, quasi van arribar a la tartera. Jo i les petites ja estàvem als cotxes amb les altres famílies. La Núria i el Miquel van marxar que tenien les nenes amb la iaia. La Carme i el Juan Carlos es van esperar fins al final, moltes, moltes gràcies. Per si havien agafat algun trencall cap a Saldes, vaig agafar, amb la Marta i la Cèlia, el cotxe per si apareixien per la carretera. I per sort -la nit es preveia freda-, i de seguida -menys estona de patir-, així va ser. La Rut estava en una roca i no podia baixar. Tots vam riure d'elles.

BERTA SOLANAS

Tornar a dalt

 

FITXA TÈCNICA

Pedraforca, 2.498 mts

EN COTXE:
El cotxe el deixem al Mirador del Gressolet, sota el refugi del Pedraforca. També es pot deixar una mica més endevant seguint la pista en què es converteix la carretera. Per arribar-hi, des de l'àrea de Barcelona s'ha d'anar via Terrassa-Manresa-Berga (si és tot per carretera, la C-55). Seguim aleshores cap a Guardiola de Berguedà (C-16) i poc abans de d'aquest poble agafem el trencall (esquerra) cap a Saldes i Gósol. Passat Saldes un desviament a la dreta ens portarà en uns 7 quilòmetres a l'aparcament. Des de la Seu d'Urgell és possible arribar també a Saldes seguint la vall del Ges, Tuixen i Josa de Cadí, carretera d'infinites curves.

HORARIS I DESNIVELLS

SITUACIÓ

ALÇADES

HORARIS

TEMPS PARCIAL

TEMPS TOTAL

DESNIVELL PARCIAL

DESNIVELL
TOTAL

Mirador del Gressolet

1.567 mts
9:30

Refugi del Pedraforca

1.668 mts
9:45
15'
15'
101 mts
101 mts

Trencall 1a grimpada -Cartells-

10:45
1:00'
1:15'
Bauma
1.850 mts
10:50
5'
1:20'
182 mts
283 mts

ESMORZAR

F: 11:15
25'
1:45'
Coll del Verdet
2.244 mts
394 mts
677 mts
DESCANS I ESPERA
30'
Pedraforca
2.498 mts
14:00
4:30'
254 mts
931 mts
DINAR
F: 14:50
50'
5:20'
Final tartera
1.875 mts
-623 mts
208 mts
DESCANS I ESPERA
 
20'
   
Refugi del Pedraforca
1.668 mts
17:30
8:00'
-107 mts
101 mts
Mirador del Gressolet
1.567 mts
17:45
8:15'
-101 mts
------
TOTAL ATURADES: 2:05'

ITINERARI

A PEU:
Uns metres abans de l'aparcament trobem la indicació del refugi del Pedraforca (Lluís Estasen). El camí comença amb unes escales i segueix molt marcat fins al pla del refugi. Mirant la muntanya hem d'agafar el camí, ample al principi, que surt cap a la dreta -el de l'esquerra porta a la tartera i serà per on tornarem). Cal travessar diversos torrents i canals. El camí va pujant fins que trobem un nou indicador. Si seguim el sender aniríem a Set Fonts, l'hem de deixar i girar cap a l'esquerra per una petitíssima grimpada. Continuem per dins del bosc, la pujada és forta, fins que sortim a la canal del Verdet, pujada moderada però sostinguda. El coll és ampli i cal anar cap a l'esquerra, a l'inici de la grimpada definitiva.
A partir d'aquest moment seguirem les marques grogues pintades a la roca. No és gens difícil però cal estar una mica acostumat a pujar amb mans i peus. Abans d'arribar al Pollegó Superior farem altres cims que haurem de tornar a baixar.
A partir d'aquí cal anar cap a l'enforcadura. Seguim de nou les marques grogues. El cim del Calderer ens quedarà a l'esquerra i veuem Gósol al fons de la vall. A l'enforcadura cal girar a l'esquerra per agafar la tartera en direcció a Saldes. Passarem entre mig de les grans moles verticals del Calderer i del Pollegó Inferior.
Al final de la tartera agafem el camí que surt a l'esquerra (al començament també és de pedregós) i que, sense deixar-lo ens portarà al refugi. El camí planeja o baixa suament i travessa diverses tarteres. No s'ha d'agafar cap trencall a la dreta, notareu que us heu equivocat perquè el camí erroni baixa d'una manera molt pronunciada i el correcte, el que va al refugi, no.

Tornar a dalt
Anar a l'inici