Era aquesta una sortida prevista per al 25 de març però a l'anar amb els companys de ferrrades del Centre Excursionista de Centelles es va canviar la data. Al començament pensàvem que era una cova de les que no fa falta material, que no és espeleologia, però no és així, la Bora Fosca, a prop de Tavertet, té sorpreses.

Diríem que la cova té tres galeries. La primera és accessible des de l'exterior sense més problemes que la roca relliscosa. Estaríem parlant d'uns 100 metres de lleugera pendent i d'un 7 d'alçada. Aquí les formacions d'estalactites i estalagmites són poques, la facilitat de l'accés s'ha deixat notar en els trossos trencats que es troben a terra o en les pintades. S'arriba després a un pou d'uns 10 metres d'alçada, 3 per sota de la galeria d'entrada i 7 per sobre. El diàmetres és d'uns 4 metres. A la part inferior comença la segona galeria -130 mts de longitut-, amb sortida a l'exterior i amb un cert perill per problemes de despreniments, i per la superior, s'accedeix a la tercera, similar en llargada a la inferior però sense sortida. I cap allà anem.

Amb la intenció de fer la tercera galeria, la superior, els amics de Centelles van muntar, el dissabte anterior, el que amb carinyo vam anomenar un ascensor manual, una corriola que servís per superar el desnivell fins a la galeria superior. Els NOHIHAQUIENSPARI estàvem maravellats i superagraïts. No només pel muntatge, sinó per la paciència que van tenir amb nosaltres: a la part inferior, en Roger controlava que arnesos i mosquetons estiguessin correctament posats; en Lluís que ens asseguréssim al cable de vida per passar fins on era la Rosa Maria, ella ens colocava a la corda lligada a la corriola i ens animava a no tenir por quan quedéssim penjats al buit. A dalt, en Joan, en Josep Maria, en Miquel i una altra noia molt simpàtica, estiraven per pujar-nos a tots..

Vam pujar els Gabarró-Solanas, els Anton-Sales excepte la Irene, l'Edu i l'Ignasi (la Maria al final no va voler), a més del David (el fill d'en Joan Roca) i altres companys de Centelles. I després, venia la baixada, ells ens van despenjar a tots i van desmuntar tot el sistema. Semblava que no hi havia passat ningú. I tot això gravat per la càmera i les mans expertes d'en Josep M. Després a Centelles i a la colla de les autocaravanes d'Osona tenen uns reportatges fantàstics.

La galeria superior és, encara que no gaire llarga, molt més maca i està molt millor conservada, només uns pocs poden accedir-hi: uns perquè en saben i altres perquè tenen amics molt generosos.

Pels que no feien la part més complicada de la cova havíem pensat un recorregut alternatiu però no el van fer. Amb els més petits del grup de Centelles (molts de 3 i 4 anys) van anar tornant cap als cotxes. I allà on els havíem deixat vam dinar. Els nens es van passar due hores jugant a futbol i a fet i amagar.

Berta Solanas