A PEU:
En qualsevol cas hem d'arribar a l'aparcament situat al costat del torrent.. D'aquí surt una pista -Ruta de l'Aigua PR-C148- que passa per sobre de la riera “Fondo del Cementiri”. De seguida surt un caminet paral·lel a la pista que ens uns centenars de metres s'enfila cap a la dreta en sentit ascendent. El seguirem fins arribar a unes vinyes, aleshores girarem a la dreta i anirem arran dels pals d'una vinya (no hi ha camí pròpiament), i quan ja la passem, anirem una estona paral•lels a la Hípica Viniet, seguint la cinglera càrstica del barranc del Fondo de la Seguera tota l'estona. No hi ha marques però el camí es clar: clar seguir en direcció SUD per l'espai que les roques no deixen créixer la vegetació.
El camí es va eixamplant fins arribar a una zona plena amb molts “pèlags” (forats a la roca sovint amb aigua embassada) a la vora del cingle. Ens hi hem de fixar en un margalló i en una marca de pintura vermella (aquesta molt desgastada) per què aquí hi ha la baixada cap a la Font de l'Amatlló. Després de la font, el camí va pujant cap la dreta (a tocar del cingle) fins arribar a una zona on “conviuen” les balmes o abrics de l'Amatlló amb una zona d'escalada. El camí va a mitja alçada, amb poc espai per caminar i on cal sortejar punxes i matolls. Per tornar a dalt de la cinglera ens ajudem (flanqueig amb roca molt desgastada) de diverses cordes i passamans instal·lats.
Un cop a dalt, recuperem el camí pel que anàvem fins a trobar unes fites molt grans (la primera quasi desfeta) i la segona una pedra de mig metre d'alçada. Si aneu per la segona, en 3-4 metres cap a l'esquerra trobareu la baixada a les “Coves o abrics de la Vall”. Aquí si que són imprescindibles les cordes, cadenes i graons metal·lics que hi ha instal·lats. És, segons una placa, el Pas de la Maricel. Són dos trams, molt vertical el segon, però que malgrat no haver cable de vida, es baixa i es puja sense dificultats, si es té un mínim d'experiència.
Arribats a baix anem cap a l'esquerra a veure els abrics. Els més importants són el 6 i el 7, els últims que trobarem. Podeu llegir més dades sobre ells aquí.
Podem tornar al cingle pels graons o agafar un corriol que surt en sentit contrari als abrics i que també ens portarà a la pista de dalt. Un cop allà seguim fins a trobar una cruïlla de camins. Agafem el de l'esquerra, el menys net, que passant per Can Castellví, ens portarà a la carretera que va de Moja a la urbanització Daltmar. Fem per carretera la baixada fins als cartells indicadors del Parc d'Olèrdola i els del PR-C-148 que havíem seguit a l'inici de la ruta. Aleshores agafem la pista que ens portarà a un gran Forn de Calç i a les construccions dels treballadors (ja enrunades). Els dos forns estan tapiats per sobre (per evitar accidents) i conserven perfectament la seva estructura i parets. Per sobre dels forns, passa un corriol pedregós (surt de la pista que va pel fons de la vall i que segueix el torrent del Fondal de la Seguera) en pujada constant. Passem per una zona de pins que es va cremar ja fa uns anys i arribem a una pista ampla i apta per a vehicles i ja veiem l'ermita que hi ha al costal del castell d'Olèrdola. Rodegem el castell deixant-lo a la nostra dreta. Primer trobem el coll i el Pla dels Albats, amb la capella de Santa Maria (ara en runes) i una important necròpolis de tombes antropomorfes o olerdolanes (aquest tipus de tombes reben aquest nom a partir de les d'Olèrdola). Les sepultures estan excavades a la roca i moltes d'elles pertanyen de neonats i infants: són els albats (nadons morts abans de rebre els Sagraments o tenir ús de raó), nom que ha donat origen al topònim de l'indret (s. X-XII). Allà hi va créixer un nucli de població que s'estenia fora del recinte enmurallat.
Al costat trobem el castell d'Olèrdola (s'hi pot arribar en cotxe i el molt que té per a visitar ho deixem per a un altre dia). A la vora de la Font de l'Alba i del parc infantil, unes escales ens porten a l'aparcament d'autocars i seguint carretera avall trobem a l'esquerra l'inici d'un bonic i ombrívol corriol que surt a un camí més ample (anar cap a la dreta) que passa per la Font i la bassa de Fontanilles abans d'arribar a la pista del fons de la Vall.
Per anar a la cova dels Segarulls, cal girar a l'esquerra i caminar uns 500 metres. A 30 metres sobre la pista, a la dreta, es pot distinguir el nostre destí (dues obertures juntes amb la pedra ataronjada). El punt on s'agafa el camí de pujada no es veu gaire, ni està marcat, sinó ple de vegetació, en tot cas, és abans que a dalt s'hi vegi una altra balma també de color taronja. De fet, nosaltres ens el vam passar.
Primer cal sortejar un túnel de bardisses i pinxos i enfilar-se cap amunt i cap a la dreta. Hi ha alguna fita i cal fer passos d'escalada, però la roca és molt aspra –passa poca gent i no està desgastada) i les botes s'hi adhereixen molt bé.
Un cop a dalt, toca buscar les pintures rupestres de color vermellós. Les més importants están a l'esquerra de l'entrada. Vegeu-ne la descripció clicant aquí.
La cova, d'1,90 m d'ample i 1,10 m d'altura, té una fondària de 7 metres i acaba en una sala. No hi vam entrar.
Baixem pel mateix camí -la Berta amb por- i desfem els 500 metres de pista que hem fet abans. Arribats de nou als pals indicadors, veiem que ens queden 1,3 quilòmetres fins a Sant Miquel d'Olèrdola. La pista passa per sota del cementiri d'Olèrdola. El cementiri està situat sobre un cingle en el qual també es poden veure diverses coves i una gran balma.
Anem seguint el torrent que hem passat a l'inici de l'excursió, un torrent i una part de la pista en què les canyes fan un túnel vegetal.
|
