Dia d'alta muntanya però sense excursió. Impossible anar a la vall di Fassa i no acostar-se a la Marmolada, el grup més imponent de les Dolomites i on hi ha el cim més alt, Punta Penia, de 3.343 mts. Tenia també l'atractiu (diguem-li, morbo) de veure el forat que va deixar l'enfonsament del glaciar del juliol passat. I, i tant que es veu venint des de Canazei al Pass Fedaia per la SP-641. Hi ha alguns pseudomiradors on es pot parar i mirar la gran mole.

A la Marmolada hi ha (el temps dirà si hauríem de dir hi havia) una estació d'esquí sobre el glaciar (ara no es pot baixar al glaciar des de l'accient del juliol passat) que baixa de la Plataforma de Punta Rocca (3.265 mts) i que fins a Malga Ciapela (1.446 ms) hi ha la pista més llarga dels Dolomites.

El que nosaltres vam fer és anar precisament fins a Malga Ciapela (Pass Fedaia avall cap a Sottoguda i Rocca Pietore) on hi ha el telefèric (funivia pels italians) que ens portarà a la Plataforma de Punta Rocca. Son més de 1.800 metres de desnivell. Hi ha una parada tècnica intermitja, la de Punta Serauta i la de Punta Rocca. Nosaltres tirem amunt fins a la Plataforma de Punta Rocca. Les vistes són excepcionals. Ja he dit que no es pot baixar al glaciar. Hi ha una petita exposició fotos i explicacions de la història de la construcció d'aquest telefèric que es va fer en condicions molt precàries.

Després de les fotos obligades, baixem fins a Punta Serauta. Aquí hi ha el museu de la Gran Guerra (la primera Guerra Mundial), un restaurant self-service, botiga i, el més interessant per a nosaltres, el fort. Són els túnels, camins i trinxeres que van construir els italians per lluitar contra els austríacs a la Gran Guerra. Tot a dins d'una cresta rocosa amb caigudes de centenars de metres. El recorregut, ben senyalitzat per senyals, serpenteja per un camí estret però ben marcat, facilitat en els passos més exposats amb una corda.  En el camí entre les passarel·les es poden visitar, entre d'altres, la cova del comandament, la infermeria, l'observatori i l'estació del telefèric, arribant a la carena (m 2951; uns graons metàl·lics) i continuant fins a una cova que representa el final del carretera Ferrata Eterna. Per passar pels graons metàl·lics i per la ferrada, s'ha de portar material específic de ferrada. Nosaltres no en portàvem i vam anar i tornar pel mateix camí en comptes de fer la circular. És un museu a l'aire lliure de la Gran Guerra.

Al museu, també interessant, hi ha el mapa de la xarxa de túnels -12 kms i amb 1.000 metres de desnivell- que van construir els austríacs sota la glacera també durant la 1a Guerra Mundial. Una autèntica ciutat del gel. Evidentment, ja no queda res. Més informació aquí.

No ens agrada el self-service i tornem a dinar a l'apartament.