A la fitxa tècnica
 
Canigó, el primer
Pont Segona Pàsqua 2003: un pont rodó, i l'inici de la web

El Canigó, muntanya emblemàtica, faltava a l'historial de tots nosaltres. En general hem fet molt poca muntanya al sud de França i era una bona oportunitat. El temps semblava que era prou favorable i vam decidir anar-hi.

Qui erem?: els Gabarró-Solanas, els Moya-González, els Rigola-Solanas i els Sanroman-Fernández.

La idea era esmorzar a Puigcerdà, en un bar de l'entrada on fan uns bons bocates de calamars guisats. Abans, ja havía vomitat el Pau i la Gemma, i el Leo s'havia marejat tant que havien hagut de parar en una de les curves. La collada de Tosses no perdona.

Era un sortida de tres dies amb tres activitats diferents.

Sant Martí del Canigó, art i història  
Monestir de Sant Martí del Canigó  

El dissabte a Sant Martí del Canigó.

La majoria vam pujar a peu per una pista encimentada i la Sílvia (que està embarassada de 5 mesos) i el Pau en 4x4. El contractem allà mateix, a Casteil, molt a prop de Vernet les Bains, i ens sembla bastant car. A dalt trobem unes bones taules per menjar i muntem la paradeta. Evidentment sobra menjar i, ens proposem, per a properes sortides, repartir el que cada família porta.

Després anem fins al mirador i fem la visita del monestir, en francès i amb una petit full-guia. Per baixar decidim anar per un altre camí, enmig del bosc i al costat d'un torrent. Molt més maco i entretingut que el de pujada. Fent un bon horari, fins i tot la Sílvia i el Pau, arribem de nou al poble. I de camí cap als cotxes comprem cireres de la zona. Molt maques d'aspecte però sense cap gust.

Ara calia arribar fins al refugi de Cortalets (2.150 mts). La pista era llarga, 22 quilòmetres i en no gaire bon estat però els nostres cotxes ho aguanten tot. Quan faltaven uns 300 metres de desnivell vam veure uns indicadors de pista tallada on també ens convidàvem a deixar el cotxe. No fem cas, perquè una parella que havíem trobat per la pista ens havia avisat que es podia passar sense problemes. I continuem. Però només fins al punt on dos allaus ens arren el pas. El guarda del refugi no ens havia avisat de res. La Sandra afegeix, quin imbècil no? Ja li val, ara toca refer motxilles perquè com ens agrada molt anar nets quan sentim la frase “el cotxe arriba fins a la porta” ens il·lusionem i carreguem les motxilles com burros sense pensar en les possibles conseqüències.

 
El grup un cop arribats al refugi
 
Els allaus ens van obligar a fer un tros caminat. Aquí estem

Canvien doncs els plans. Refem les motxilles deixant tot el que no és imprescindible. I cap a munt, que falten 200 metres de desnivell. La veritat és que tots aguanten com uns valents. La Sílvia arriba molt cansada però no deixa la seva motxilla a ningú, i en Pau, que encara no ha fet els 3 anys, puja tot sol fins a les últimes rampes. A la foto que ens fem al refugi es veuen les nostres cares, entre derrotats, cansats i satisfets.

Ens instal·lem. Ens distribuïm en les habitacions que ens han assignat. Si, estant bé. Molt millor que el menjar que ens donen, però, ja se sap, són francesos. La súper sopa consistia en: aigua i verdures vàries bullides flotant.

Acabem d'estudiar la ruta i, sense temps per jugar, a dormir. De fet, els jocs que dúiem als cotxes s'han quedat allà. Eren prescindibles. Com sempre, intentem deixar les coses preparades per l'endemà. Però abans de començar a fer-ho, torna un problema que ens persegueix sortida rera sortida, habitació rera habitació i menjador rera menjador. Qui menja, qui seu, qui dorm al costat de qui. Sóc incapaç de recordar quin va ser aquell dia el problema, la disputa, si era per dormir a dalt o a baix, a la punta o al centre, al costat de les grans o de les petites. I tampoc si ho vam poder arreglar o se'n van anar a dormir totes enfadades. Si, en llegir aquestes línies, les protagonistes volen afegir comentaris, els podreu llegir tots. La Sandra i la Irene van dormir de conya en una habitació totes dues soles.

La qüestió és que quan més discuteixen i parlen a la nit, menys dormen, és normal són nenes. Però l'endemà comencen a sonar els mòbils, potser eren dos o tres quarts de set. Cal aixecar-se, vestir-se, rentar-se una mica i baixar a esmorzar, que ens esperen 600 metres de desnivell. D'entrada marxem tots excepte la Sílvia i el Pau. Ells dormiran una mica més i faran passejadetes petites.

La pujada al Canigó

Rentar dents, posar botes, agafar pals, el follón al passadís del refugi i a la sortida són descomunals. Tothom surt a la mateixa hora. Segons el que havíem parlat el dia anterior faríem una ruta circular. Pujaríem per l'esquerra del Canigó, camí del Barbet, el rodejaríem pel sud fins a trobar el camí que ve del  refugi de Mariailles I pujant per la xemeneia faríem cim.

El primer tros es fa realment feixuc. Com que anem a diferents ritmes ens dividim en dos grups. A davant van el Lluís, el Juanjo, la Sandra, la Gemma i la Rut. També la Irene i la Laura. A darrera, l'Adela, l'Edu, la Berta i la Marta i el Leo i la Rosa.  Quan arribem a dalt de la carena, on es veu l'altra banda dels Pirineus tots dos grups paren, però en llocs diferents i no ens veiem. No és fins que l'aturada s'acaba que ens sentim, just quan cauen unes gotetes.

Pel Lluís i el Juanjo, si continuem tots junts no arribarem i ens mullarem molt. I proposen que ells dos i la Sandra marxin, i algun altre, i que els altres i les nenes tornin. Jo m'hi oposo afirmant que, a més que algú vulgui tornar, la majoria podem arribar fins al final. La família Sanromàn-Fernández decideix anar cap avall. Molts vam creure que la Laura i la Irene realment podrien haver pujat però tampoc les vam voler forçar. I cap a munt.

El tros següent tenia molt menys desnivell. Es feia més suau, fins a un coll pel que passaves a l'alta banda del Barbet. El paisatge era imponent, agulles, canals, roques per tot arreu. El Juanjo i la Sandra van fer cim (2.489) crestejant una estona, però no es van veure clar arribar fins a l'altre coll.

La resta vam baixar els 100 metres que tocaven i torna cap a munt. Algun pas difícil en el franqueig i algun intent de les nenes de no caminar gaire més. Durant alguns minuts, l'Edu tampoc s'ho va veure gaire clar. Li va agafar una rampa a la cama que gairebé no el deixava caminar. Però ell volia pujar, i es va aguantar el dolor.

 
El grup al cim del Canigó
 
Els que vam arribar. Fer la foto i marxar.

Just abans de la xemeneia fem una altra paradeta. Pomes, formatgets, una mica de pa, ...... Se'ns posa de meravella perquè la xemeneia, almenys el primer tros, és bastant dreta i sense ser grimpada. Tots pugem a bastant bon ritme. La Sandra i l'Edu obren camí, més bé podríem dir s'obren camí entre la munió de gent que intenta arribar al cim del Canigó. A mida que vas pujant, la sorra deixa pas a les roques. I aquí s'acaba el cansament de tots. Primer pel que veus, punxes i agulles per tot arreu, faries milions de fotos. I després perquè escalar és molt xulo i era fàcil. “Per a la Marta, va ser el més maco de tota la sortida. Bé, per a la Marta i per tothom, va valer la pena pujar només per fer la xemeneia!!!,” afegeix la Sandra.

Sense adonar-nos, ja som a dalt. El cim i la creu són al mateix costat del coll on s'acaba la xemeneia. Està abarrotat, de fet hi ha cua per fer les fotos al costat de la típica creu del Canigó. Al seus peus ja hi ha alguns dels troncs amb que els excursionistes, quinze dies després,baixaran la Flama del Canigó per repartir-la per tot Catalunya i encendre les fogueres de Sant Joan. Hem fet un bon temps, tres hores i tres quarts.

L'Edu amb l'estelada a la Pica del Canigó  
Molt orgullós d'haver pujat la seva bandera  

Fem les fotos de rigor, i les altres, que hi havia unes d'especials.  L'Edu havia pujat una bandera estelada que va sortir a la majoria, excepte a la foto oficial de grup ja que jo m'hi vaig oposar. I fugim, literalment fugim del cim. Per la gent, per les mosques i per l'olor a pixum que fa tot.

Comencem a baixar i queda clar que la ruta que hem fet és la més bona. Pel camí normal, que és per on baixem, és un camí ple de pedres, no gens entretingut i molt més ple de gent. Decidim aturar-nos a dinar quan comença el bosc, a l'alçada del pic Jofre, a uns 2.300 metres d'alçada. Ni mig dinar vam poder fer. La pluja ens va fer córrer a recollir-ho tot. De fet, ja feia estona que tronava de valent i que els núvols negres guanyaven terreny al sol que havia fet part del matí. El següent tros de baixada era més maco, entre arbres i boscos, tipus Sant Maurici, arribem a l'Estanyol, realment a un minut del refugi. Eren les 14:30 hores.

L'arribada va ser bastant sonada. El Pau va fer una gran celebració i tots estàvem molt contents. Evidentment, les cerveses i les coca-coles i les fantes corrien per les taules, i també els fruits secs que havien sobrat de la pujada. La veritat és que ens ho mereixíem.

Després es van tornar a fer dos grups. Va deixar de ploure i els grans i els més petits vam anar cap al llac. La resta de les noies es va pujar a l'habitació a jugar. Sense pares i soles, millor que millor.

Arribar a l'hora de sopar va costar. Ja no sabíem què fer ni a que jugar. Però tot arriba. El menjar no era millor que el del dia d'abans però va caure. I quan estàvem a punt d'acabar, sortim corrents a fora a veure un altre espectacle. Boires, cel rogent, el arbres, el Canigó imponent, més aliment per a l'esperit. Ens queda una nit al refugi, l'endemà baixar i a banyar-se. De fet, al refugi hi ha dutxes però gairebé tothom va deixar la tovallola als cotxes.

Ens espera un bany

Esmorzar, pagar i cap als cotxes. Són on havien de ser, i res trencat.

Enfilem pista, llarga, no s'acaba mai. I després carretera, també llarga i plena de corbes. Destí: els banys termals a l'aire lliure de Dorres, encara a França. Meteorològicament és el millor dels tres dies, fa sol i escalfa bastant, tot i que amb l'aigua calenta també ens hauríem banyat. De fet, les

Banys de Dorres, la recompensa final  
Remullada als banys romans de Dorres  

instal.lacions ens semblen una mica petites i no massa rústiques pel que ens havien explicat. Aprofitem els vestuaris per dutxar-nos tots i canviar-nos de roba. Semblem uns altres, ara toca dinar de veritat.

I anem a polisportiu de Puigcerdà, la Sílvia ho coneixia per la feina on treballava. Ens fan esperar una mica però mengem força bé sense ser car, i molt amples.

I a la sortida els petonets, molts petonets creuats.

Berta Solanas i Sandra Moya (poquet).

 

 

Tornar a dalt

FITXA TÈCNICA

ABADIA DE SANT MARTÍ DEL CANIGÓ (dissabte)

SITUACIÓ

ALÇADES

HORARIS

TEMPS PARCIAL

TEMPS TOTAL

DESNIVELL PARCIAL

DESNIVELL
TOTAL

Casteil

    845 mts

12:10

50'

50'

190 mts

190 mts

Sant Martí del Canigó

1.035 mts

13:00

DINAR, RECORREGUT FINS AL MIRADOR I VISITA AL MONESTIR

Sant Martí del Canigó

1.035 mts

15:50

50'

50'

190 mts

190 mts

Casteil

    845 mts

16:00

ITINERARI

Barcelona-Puigcerdà per la collada de Toses: C-17 i N-152

Puigcerdà-Vilafranca de Conflent (FR): N-116

Vilafranca de Conflent-Casteil: D-116

Pujada: Aparcament a dins del poble i, molt a prop, inici de la pujada, encimentada, indicat. Barrat al pas a vehicles no autoritzats.

Baixada: Darrera l'abadia surt un camí que transcórre paral.lel al riu i que l'atravessa diverses vegades. Ja fet gairebé tot el desnivell enllaça amb la pista que va a les gorges del Cady (esquerra). Cap a la dreta s'arriba de seguida al poble de Casteil.

 

PICA DEL CANIGÓ (diumenge)

SITUACIÓ

ALÇADES

HORARIS

TEMPS PARCIAL

TEMPS TOTAL

DESNIVELL PARCIAL

DESNIVELL
TOTAL

Refugi de Cortalets

  2.150 mts

8:13

1:47'

 

510 mts

 

1ª aturada

  2.670 mts

10:00

Enllaç camí Mariailles

  2.560 mts

 10:45

45'

 

+42-152=-110

400 mts

PICA DEL CANIGÓ

  2.795 mts

11:50

3:37'

3:37'

 235 mts

635 mts

Dinar

  2.335 mts

13:30

1:40'

-460 mts

 

Refugi

2.150 mts

17:20

1:50'

3:30'

-175 mts

-635 mts

Pujada i baixada

     

7:07'

   
             

ITINERARI

EN COTXE:

Barcelona-Puigcerdà per la collada de Toses: C-17 i N-152, Puigcerdà-Prades (FR): N-116

O bé

Barcelona-Frontera francesa per l'A-7, Frontera francesa- Perpignan (FR) per  l'A-9, Perpignan-Prades per la N-116.

De Prades s'agafa la carretera que va a Villerach (un parell de quilòmetres a l'est de Prades). A partir d'aquest poble es converteix en pista en no gaire bon estat pels baixants que deixa l'aigua. Va paral.lela a les gorges del Llach, espectaculars almenys de de dalt. Són, en total, 22 quilòmetres que no s'acaben mai per arribar al refugi de Cortalets, del Club Alpí francès.

A PEU

Pujada: Sortint del refugi, de front al Canigó i cap a l'esquerra està indicat el camí cap al pic de Barbet. Primer per dins del bosc i després molt obert als vents. S'arriba al coll i el Barbet el rodeja per darrera (o s'escala). Aleshores et trobes amb el camí que ve del refugi de Mariailles i, per visualitzar, poc després la xemeneia que ens durà directament al cim del Canigó. De pujada és molt fàcil (2on grau), fins i tot per a nens petits. 

Baixada: Seguim el camí que normalment es fa de pujada, però és, creiem nosaltres, que més cansat i menys variat. Passa pel Pic Jofre i és una romeria. De fet, fins que no s'arriba al bosc és una gran tartera amb les esses del camí dibuixades pel pas dels excursionistes.Tornar a dalt


MAPES:

SANT MARTI DEL CANIGÓ

     PICA DEL CANIGÓ

LA NOSTRA RUTA DE PUJADA ESTA MARCADA EN NEGRE

I LA DE BAIXADA EN BLAU

 

Més fotos Sant Martí del Canigó

Tots escolten atentament les explicacions de la Sandra

Toquen les campanes a l'ermita del camí de pujada

Les guardianes de l'Abadia de Sant Martí del Canigó

Vam fer la baixada per dins del bosc

 

Més fotos Canigó

L'Adela, la cresta del Barbet, el coll i el Canigó a la dreta

La cresta no era difícil però calia anar amb cura

CANIGÓ A més de llegir, pots fer uns mots encreuats.

Sopant al refugi de Courtalets. Bastant fluixet

   
Anar a l'inici