A la fitxa tècnica
 
Certascan
Pont Sant Joan 2003: dues cameres i sense fotos

Era d'hora, molt d'hora, quan ens vam llevar, jo, la Berta i la meva família, quan ens vam posar en marxa i quan vam arribar a la Panadella on havíem quedat amb el Juanjo i l'Adela i les nenes. També havien de venir l'Alícia, en David, la Paula i l'Alex, però una pneumònia d'aquest últim aquesta mateixa setmana els va deixar a casa. Just quan havien comprat botes als nens i una camera digital que ens hauria anat de meravella.

El viatge va ser plàcid, sense ensurts i amb molts pocs cotxes a la carretera. A Tremp parem a esmorzar. Són les 8 del matí. Ens costa trobar un bar que estigui obert. Gairebé tots tenim molta gana. Mentre mengem, mirem fotos d'altres excursions, les còpies que intercanviem. Aquesta vegada jo he portat la camera petita, que prou pes i volum porto amb la motxilla plena pels 4 dies.

Estan arreglant la carretera de la Vall de Cardós i el trajecte fins a Tavascan es fa molt lent. Abans de començar a caminar, cosa que fem a les dos quarts de dotze, encara hem de fer els 6 quilòmetres de pista que hi ha per arribar a la presa de Montalto, on haurem de deixar els cotxes.

Nosaltres amb el Certascan al fons  
Dinem amb el Certascan al fons. Aquesta és l'última foto de la càmara petita.  

Aquesta sortida estava pensada com un fort escalfament de cara a la de l'estiu, al mini Carros de Foc. El primer dia toquen 840 metres de desnivell fins arribar al refugi de Certascan, que des de fa quasi 20 anys guarda l'Alejandro Gamarra (té la web del refugi molt actualitzada i et contesta els mails que li envies). Un altre dia farem el pic de Certascan, el que queda alguna cosa més suau i, l'últim, baixarem i cap a Barcelona. I també tindrem una mica de temps per celebrar la revetlla de Sant Joan: hem portat coca i cava. La coca, repartida, però l'ampolla de cava és patrimoni del Juanjo, portar-la, no prendre-se-la tot sol.

Aparquem, ens posem les botes, repartim el menjar, preparem ulleres i pals, i ens posem la crema del sol. Els homes sincronitzen els rellotges. Decidim anar pel camí de Llurri en comptes d'anar per la pista. Per tots dos camins es triguen unes tres hores, però creiem que pel de Llurri no tindrem tanta calor i serà més entretingut. Tot i que l'Alex ens havia dit que amb una nena de 5 anys no arribaríem.

Primer hem de fer un tros de pista al costat del riu. Aigües netes, fortes, valentes les de La Noguera de Lladorre. Aquí, el Juanjo i l'Adela se n'adonen que la seva camera no té pila, que s'ha acabat. No importa, farem amb la meva, i, per començar una d'ells quatre sobre un camp verd ple de flors.

Arribats al pla on comença la pujada, bastant a prop de Boavi, busquem les primeres fites, les primeres marques a les roques o als arbres. Efectivament està marcada, ho ha fet l'Alejandro amb uns amics, però de tant en tant, perdem les fites. El camí, bastant dret, passa per dins del bosc. Fa molta calor i tenim molta set, la fruita es gasta de seguida, potser hem fet curt. Les cireres estan calentes però passen de meravella i s'acaben ràpidament. Un conjunt de tres cascades se'ns presenta al davant. L'espectacle és meravellós. Es el riu Certascan. Hi ha molta aigua. En aquesta zona va nevar molt a l'hivern i ara, al mes de juny, es nota.

Una mica més amunt, el camí planeja. Uns cavalls descansen i juguen per allà on passem nosaltres. Algunes nenes tenen por. Continuem. A mida que anem amunt els arbres van desapareixent. Ens sembla que veiem la pista i la pujada des de la Comalada. Ànims, un petit esforç i dinarem.

Efectivament és la pista. Arribem. La travessem i busquem un lloc per dinar. L'últim tros també s'ha fet una mica pesat però podem estar contents, ens falten uns 200 metres de desnivell i es prou d'hora. Portem 3 hores i 15 minuts caminant.  El dinar d'aquest dia el portem a sobre, de casa. Al Canigó vam dir que ens el repartiríem perquè no ens sobri tant i així ho hem fet. Les nenes devoren el pollastre arrebossat i les pastanagues, mentre que els adults no podem amb el tall sinó que anem per la fruita, l'embotit i també les pastanagues. Una foto de grup amb el Certascan al fons i cap a munt.

El camí ara va guanyant alçada poc a poc. Anem a mitja alçada de la paret per anar a buscar els passos de es moltes cascades que passen. Hem canviat el carrat però al fer una nova foto, passa el carrat sense control. Per més proves que fem, res, sembla no reconèixer el carrat. Sense va, amb no. Així, ens hem quedat sense cap camera. I a dalt, ni es pot arreglar una, ni tenen piles per l'altre. Deu fer anys que gairebé no tenim fotos de cap excursió.

 
Cascades riu Certascan
  Impressionants les cascades del Certascan

Fins al refugi arribem relativament ràpid. Abans però, fem una parada per beure aquella aigua tant fantàstica, mullar-nos la cara, els braços, el cabell i tot. També cauen els fruits secs. Passem el llac petit i ja hi som. Total, 6 hores., el doble del temps que marca però amb motxilles per a 4 dies, incloses les nenes. Els grans no podem fer menys que recordar que fa molts anys, crec que el 86, ja vam estar aquí. Però era Setmana Santa, feia molt fred, i la neu només permetia accedir al pis de dalt. Ara veiem l'edifici, també més arreglat, tal com és.  L'Alejandro tampoc s'enrecorda gaire de nosaltres per més que li expliquem coses que havien passat aquells dies. Alguna cosa diu que li sona.... Ens instal·lem, anem al llac, pugem a la pedra i fem hora per sopar, que, per cert, està molt bo.

Mentre fem la infusió de després de sopar pensem que podem fer demà i ho comentem amb l'Alex. Anirem a donar mitja volta al llac. Tindrem tot el dia. Ens adverteix que encara hi ha molta neu, ho posava a la web però no ens ho acabàvem de creure.

Segon dia, el llac de Certascan

I efectivament així va ser. La neu començava només sortir del refugi a finals del mes de juny. Però això no és cap problema excepte per a la Marta i la Gemma que no tenen botes impermeables. Després de la neu hem de passar alguns passos de roca no gaire difícils però si una mica aeris. Ens organitzem i tot va bé. I així fins arribar a la meitat del llac. Allà la neu i el gel es van desfent en icebergs. Tranquil·lament trobem un lloc per dinar i les nenes van a explorar i a trencar el gel per fer icebergs. Al final problemes, algú no ha pogut fer l'iceberg i no s'hi conforme. Mirem si podem acabar la volta però hi ha massa aigua i decidim tornar pel mateix lloc. I tot això sense fotos, sense ni una foto. I tantes que vam veure en la nostra imaginació.

Ja a prop del refugi fem una altra parada per remullar-nos els peus i les cames. Jo sóc l'única que em banyo dels adults. Les 4 nenes si. L'aigua està glaçada, molt glaçada, talla la circulació. Passem a una roca que hi ha a prop mentre des de la riba ens tiren pedres perquè ens mullem.

A una parella que està menjant alguna cosa i fent-se un té, els trenquem la tranquil·litat que tenien demanant-li si la pila que tenen ens pot anar bé o si els donem un rodet i ens deixen fer fotos amb la seva càmara. Però ni la pila és igual ni la càmara, és APS.  Acabem l'excursió, ens canviem les sabates i a sopar.

Tercer dia, pic de Certascan

Ens aixequem bastant d'hora, potser les 7. Esmorzem i preparem les motxilles d'atac amb l'aigua, la roba d'abric i el menjar que hem portat des de casa. Llentilles posades, dents netes  i botes als peus, i a caminar. De nou la neu camina amb nosaltres. I les vaques també ens acompanyen fins a gairebé 2.400 metres d'alçada. La Berta i les tres monstruós grans van al davant, després el Lluís i la Marta, i per últim l'Adela i el Juanjo. L'Adela comença a tenir dificultats per seguir el ritme i s'ofega. Tirem un bon tros, fins a un lloc amb poca neu i amb pedres i des d'on es veu una cascada d'aigua que va desfent la neu, i ens esperem tots. Ara, la següent fita és arribar al coll. No és només el desnivell que hi ha, sinó que es tot neu, no gaire tova i a vegades s'ha de travessar per zones molt dretes. Tots portem pal i jo intento fer les passes prou profundes perquè elles no tinguin tants problemes.

En menys temps del que pensàvem arribem al coll de Certascan. Les nenes estan molt contentes ja que al pujar per la neu es cansen menys, o almenys així ho viuen.

Cim del Certascan  
Cim del Certascan. La foto ens la va fer una parella de Centelles. Gràcies  

I del coll, a dalt. Es veu molt dret i pensem que millor, que així avançarem més. Però ja no ens enrecordàvem del que era una tartera amb pedres petites i roques descomposades, amb sorra. Clar, l'altra vegada que vam pujar era tot neu. I patim, sí que patim. A la Marta li hem d'empènyer el cul perquè no caigui. La Rut i la Gemma tampoc no pesen gaire més i també se'ls fa difícil avançar. Però ho aconsegueixen i arribem a una zona no tant dreta on és més senzill caminar. Al final una petita grimpadeta i ja som al cim. Ens abriguem, una mica de fuet, fruits secs i pomes i a esperar al Juanjo i a l'Adela. Quan arribem hi ha la parella amb la que vam parlar ahir de les fotos. Li demanem que ens facin una del cim. Ells marxen a fer el Certascan Nord i baixen pel dret enmig de la neu fins al camí que nosaltres havíem fet el dia anterior.

Els nostres amics no pugen. Decidim esperar una mica més fins que veiem que puja una altra parella i li preguntem. Ens diuen que els han vist i que els han dit que baixéssim, que no pujàvem. Els quedava molt poc però l'Adela s'ha trobat pitjor, fins i tot s'ha arribat a marejar i no han pogut acabar.

Baixant, els veiem que s'acosten de nou al coll. Si cap a munt costava, cap avall no ho tenen gaire clar. Excepte la Marta, que s'enganxa al Lluís per darrera i baixa patinant. Al coll, ens expliquen què li ha passat i com es troba ara l'Adela. Mengem entre satisfets i tristos, però és el que hi ha quan fas muntanya.

La baixada per la neu també s'ha de fer amb molta cura, qualsevol relliscada vol dir baixar molts metres per la neu. Els grans, però sobre tot les nenes estan a l'alçada de les circumstàncies i com si fes molt de temps que van per la neu. I encara millor els surt el "culen bajen" que fan quan ja estem gairebé a l'alçada del llac. Son trossets curts però bastant verticals i sense perill. Els temps que hem fet avui també són bastant bons, i la Marta només té 5 anys, tot un èxit.

Aprofitem el que queda de tarda per parlar amb l'Alex del conflicte que hi ha amb els propietaris de la zona que no permeten el pas de vehicles per la pista i que, fins fa poc, tampoc deixaven que l'Alex hi passés. Aleshores ho havia de portar tot, des de la presa de Montalto, a peu i sobre la seva esquena. També els 25 quilos de les bombones de butà per fer el dinar i perquè, qui vulgui, es pugui dutxar.

Arriba el torn al cava i a la coca. No hi ha massa gent al refugi. Convidem al guarda, a la parella que ens ha fet la foto (el Marc i la Clara, moltes gràcies) i a l'altra parella que ens hem trobat pel camí, que resulta que són bascos, és Festa Major al seu poble, a Mondragón, i estan fent una travessa, l'endemà van a la zona de la Pica d'Estats, una passada. Les tres petites demanen provar el cava, i ho fan, però no els agrada gens. Molt bé.

Quart dia, cap a casa

Es fàcil dir, cap a casa. Hem de tornar a fer els 840 metres de desnivell abans d'arribar als cotxes, i voldríem banyar-nos al riu si fora possible. De moment, esmorzem, paguem i ens acomiadem de l'Alex. Hem pensat baixar pels llacs Naorte i Closell, fet que allarga una mica el trajecte. Així que la primera part és un camí i després de l'últim llac una pista que no s'acaba mai. No tant, eh, però gairebé triguem el mateix de pujada que de baixada. I això si, física i psicològicament estem molt més cansats.

Ja som a Tavascan. Al cotxe ens canviem de roba, una mica d'aigua per sobre, desodorant i ens pentinem. Ja estem a punt per anar a dinar. El bany sí que l'hem hagut de suspendre. Com que és tard, no triguem a escollir. Al restaurant Feliu diuen que sí, que ens podem quedar, i encara que són una mica, bastant lents, dinem molt bé. Es un establiment que també tenen hostal i sembla bastant maco. S'haurà de provar algun dia.

Berta Solanas

FITXA TÈCNICA

< < < <

CERTASCAN: al refugi (primer dia)

SITUACIÓ

ALÇADES

HORARIS

TEMPS PARCIAL

TEMPS TOTAL

DESNIVELL PARCIAL

DESNIVELL TOTAL

Presa de Montalto

1.400 mts

11:34

2:10'

 

525 mts

 

Pleta de LLurri

1.925 mts

14:44

      DESCANS

 

 

15'

     

Pista, la Comalada

2.000 mts

16:00

1:00'

 

75 mts

 

      DINAR

 

 

30'

 

 

 

Cascada riu Certascan

2.100 mts

17:00

30'

 

100 mts

 

    A BEURE AIGUA

   

10'

     

Refugi Certascan

2.240 mts

17:44

34'

6:10'

140 mts

840 mts

ITINERARI

EN COTXE:

Barcelona-Tavascan. Fins a Llavorsí hi ha múltiples maneres d'arribar-hi. A Llavorsí es deixa la C-13. S'atravessa el pont del Noguera Pallaresa en direcció a la Vall Ferrera i a la Vall de Cardós. A 4 quilòmetres s'agafa el trencall que porta a la Vall de Cardós. En 15 quilòmetres estarem a Tavascan. Travessem el poble i seguim recte per la pista sense agafar la que porta a l'estació d'esquí de fons i alpí de la Pleta del Prat. Sis quilòmetres més enllà arribarem a la presa de Montalto on la pista que puja a Certascan queda tallada per una cadena posada pels propietaris. Una altra pista, la que va al paratge natural del Pla de Boavi també està tallada al trànsit de vehicles privats. Aquí s'ha de deixar el cotxe.

A PEU: 

Sortim de la presa de Montalto en direcció al Pla de Boavi. Si es vol anar per la pista són 13 quilòmetres pesats i avorrits. Després de passar diversos torrents i alguna casa, trobem un prat a la dreta, Planell de Boavi, amb indicacions: Refugi de Certascan: 3 hores. En endinsem al bosc. El camí està marcat però es una mica perdedor. Es passa per les cascades del riu Certascan i es continua cap al nord i cap a l'est. Als 2000 metres s'arriba a la zona de la Comalada, fins on abans es podia pujar en cotxe. Travessem la pista i enfilem un camí que voreja la muntanya per no perdre alçada. El refugi ja és a prop. A la web del refugi de Certascan està aquest camí perfectament explicat.

CERTASCAN: Pic de Certascan (tercer dia)

Refugi de Certascan

2.240 mts

9:10

2:11'

 

460 mts

 

Coll de Certascan

2.600 mts

11:21

Pic de Certascan

2.850 mts

12:25

1:04'

3:14'

250 mts

610 mts

ATURADA AL CIM
 

Fins 13:25

1:00'

     

Coll de Certascan

2.600 mts

14:25

1:00'

 

-250 mts

 

      DINAR

 

Fins 14:45

20'

     

Refugi de Certascan*

2.240 mts

16:35

1:50'

3:30'

-460 mts

-610 mts

* També temps per fer “culen bagen”, si al juny, i per banyar-nos al llac

ITINERARI

A PEU:

Se surt del refugi de Certascan en direcció al llac. Quan el camí es bifurca no s'ha d'agafar el que voreja el llac, sino continuar en direcció oest. I quan aquest es torna a dividir (un cap als Guerosos i l'altre cap al coll de Certascan) s'agafa el de la dreta. Al Coll el cim ens quedarà a la dreta. Es una pujada molt dreta, una tartera de sorra i pedres petites. Al final les pedres augmenten de tamany i la pujada es converteix en una fàcil grimpada.

CERTASCAN: Baixada a la presa de Montalto (quart dia)

Refugi de Certascan

2.240 mts

9:10

2:11'

 

-460 mts

 

Estany de Naorte

   

Estany de Closell

           

Presa de Montalto

1.400 mts

14:30

 

5:40'

 

-840 mts

ITINERARI

A PEU:

Sortim del refugi en direcció sud travessant el rierol que ve del llac de Certascan. Un camí ben marcat, el GR-11 ens durà als estanys de Naorte i més tard al de Closell. D'aquí surt una pista que enllaça amb la que va de la Comalada a la presa de Montalto, final del nostre recorregut a peu. Els cotxes ens esperen.

Anar a l'inici