|
||||||||||||||||||||
Bivac al Puigsacalm 19-20 de juliol de 2003: Joanetes-Sant Privat d'en Bas |
Era una de les sortides proposades per a la temporada 2002-2003. Personalment tenia ganes de tornar a fer un bivac, ara amb les nenes i també de tornar al Puigsacalm on fa 22 anys vam fer una fantàstica excursió. En aquesta ocasió els protagonistes érem diferents. Repetíem dues de les tres persones que havíem fet junts la sortida. Només faltava el Jordi, és a Grècia de vacances. Per diverses circumstàncies, els participants érem els següents: la Berta, el Lluís, la Rut i la Marta, uns pesats que s'apunten a totes. I també van venir el Josep, amb qui jo ja havia fet aquest cim, la Mari, el Marc, el seu fill que ara té 13 anys, i l'Álvaro, un noi que juga a futbol amb el Marc. La filla del Josep i la Mari, la Jasmina, no va voler venir, i es va quedar a Barcelona. Havíem quedat davant de casa del Josep i la Mari a les nou del matí. I encara que sembli estrany, quan vam arribar ja eren a la porta amb les motxilles al carrer i la Mari treien el cotxe del pàrquing. Allà també estava l'Álvaro i els seus pares, també aficionats a la muntanya però que no podien venir a aquesta sortida. Un ràpid comiat i enfilem la carretera. La primera parada, tècnica, a posar benzina a prop de Centelles. La segona, gastronòmica, a esmorzar a La Gleva. Un esmorzar bastant fort que després tots vam agrair, encara que, de moment, per a alguns fos massa abundant. Excepte la Marta, per a qui portàvem el mini-bocata de casa, els altres tres nens van demanar dos ous ferrats, amb bacon o amb patates. I s'ho van jalar ràpid i bé. Els grans també ous i llom amb formatge i torrades. Aprofitem que triguen a portar-nos el menjar per treure el mapa i parlar de la ruta que farem, de les possibilitats que hi ha i d'on dormirem. Finalment, decidim que pujarem pel camí més llarg (més de 900 metres de desnivell entre els cotxes i el Puigsacalm) però que té la gràcia d'unes escales i uns ferros que ajuden a passar els passos difícils. Queda clar que dormirem a Santa Magdalena on sabem segur que hi ha aigua. Així, la pujada al cim la deixem per l'endemà i repartim el desnivell. Un cafè, les visites corresponents al lavabo i cap a la carretera que avança el dia i el sol s'imposa.
Poc després, deixem la C-17 per anar cap a Torelló i el coll de Bracons. De fet, ens perdem per dins del poble i hem de fer marxa enrera, no hi havia cap indicador ni de Sant Vicenç o Sant Pere de Torelló, ni de Bracons ni d'Olot, que és on acaba la carretera. Al final hem de preguntar i una senyora ens indica el camí correcte. Enfilem la collada de Bracons, allà on han de fer un túnel i on molts grups de la zona s'hi oposen per l'impacte que tindrà en una gran zona verge i boscosa. Altres estan a favor pel que suposarà de millora de les comunicacions entre Osona i la Garrotxa. NOTA: Obert el 3 d'abril de 2009 La collada de Bracons es fa llarga però per fi es veu la silueta del Puigsacalm, imponent sobre la Vall d'en Bas. Iniciem la baixada cap a Joanetes, on deixarem un dels cotxes, no sense pensar que tot el que baixem l'haurem de pujar, a ple sol i amb les motxilles plenes. Sense problemes trobem el lloc on la ressenya que portem, molt detallada, diu que comença la ruta. Traiem les motxilles dels cotxes i el Lluís i el Josep se'n van a deixar un dels vehicles al poble on acabarem la travessa, a Sant Privat d'en Bas. Mentrestant, aprofitem per posar crema a cares, cames i braços, el sol comença a picar. També posem en marxa l'aparell que porta en Marc per què no se li acostin els mosquits, les abelles o les vespes, l'any passat li va fer una reacció al.lèrgica i ho va passar molt malament. L'espera es fa llarga però finalment arriben els dos amb un dels cotxes. Carreguem les motxilles, repartim els pals i a caminar. Es la una i cinc minuts i, sé que no sóc original, cau un sol de justícia. Portem un plano i dues còpies de la ressenya del trajecte. Des del primer moment veiem que és molt acurada i que gairebé no es deixa cap caminet que surti a prop del que hem de seguir, però també que els temps que marca no tenen res a veure amb els que nosaltres fem i farem. La primera part del camí és de fàcil orientació, en aquest aspecte no tenim problemes. Però ràpidament comencen a sentir-se veus tipus: estic cansada, no puc més, fa molta calor, les cames no m'aguanten, etc. La Rut i la Marta són les que més es queixen, i això que estan molt acostumades a fer grans caminades. Amb tot, avancem amb un cert ritme, més o menys invertim el doble de temps del que marca la ruta en fer els primers 260 metres de desnivell. Però poc a poc el ritme va disminuint i les aturades a descansar són cada cop més seguides. Aprofitem per prendre una mica de fruita i beure aigua, tot i que hem de començar a racionar-la, no sabem com estarà el camí que falta. Arribem al Puig del Soi, de 1.024 metres d'alçada, passem una bassa seca. En aquest moment sortim dels bosc que ens havia protegit del sol i sortim a la carena pelada. El camí encara es veu més dret i els ànims flaquegen. El grup torna a aturar-se però la Berta, jo, no pot caminar així parant-se tant, i tira amunt. Els altres es van animant i segueixen. Al final, gairebé tots pugem fins al cartell del Barret parant molt poquet. Fins i tot, les nenes que tant s'havien queixat o el Josep que portava un motxillon gegant i que feia molt de temps que no sortia a la muntanya. Arribar a la paret del Barret va ser genial. Aturada per beure, a l'ombra, una fantàstica aigua freda que porta en Josep, una escala posada en horitzontal i un passamà per treure la por. El pas agrada als quatre nens. Fem les primeres fotos, molt riallers malgrat la calor i el cansament acumulat. Seguim endavant, el camí és molt dret, ara per dins del bosc. Hem d'arribar al coll però abans unes quantes emocions més.
La següent escala és més complicada. La Marta no arriba a agafar-se al passamans i ha de pujar amb el Lluís. Però quan l'escala acaba hi ha uns ferros a la paret per fer un tram, petit però molt dret. Tots dos no poden pujar junts i la Marta ha de baixar. En Lluís puja i instal·la la corda per assegurar els nens. Mentrestant, traiem l'arnès de la motxilla de la Rut i li posem a la Marta, serà la primera en provar-ho. Ajudada per la Berta fa l'escala i els ferros. Una mica de tremolor en algun pas, fins que la Marta troba el lloc on posar les mans. Si no està segura, no avança. Després puja la Berta, que ja era a mig camí, ja sense assegurar. Els altres nens (9 i 13 anys), tot i que també pugen lligats, no tenen problemes i arriben a totes les presses. La Mari i el Josep queden per al final i pugen sense dificultats. Mentre arriben els últims, continuem tirant a munt. Hi ha altres ferros per ajudar a progressar però es fa fàcilment sense haver-nos d'encordar. En Marc, l'Álvaro i la Rut van al davant i la Berta amb la Marta. Se sent de lluny, què guapaaada. Es una baixada molt dreta i un altre pas amb ferros. Demostrant una gran prudència, els nens s'esperen a que arribi un adult. Passa la Berta a comprovar que no hi ha problemes, tot i que s'ha d'anar bastant amb compte. Darrera se sent el toc d'una campana. Els primers no l'han vist, però si el Lluís i el Josep, que porten la ressenya a ma. Un corriol ens porta a Puig Corneli on hi ha les antenes que abans veiem tant lluny. Abans però, sortim a un balconet on es veu tota la Vall d'en Bas. Estem molt cansats però contents dels passos que hem pogut superar, i més contents encara quan veiem que Santa Magdalena és allà mateix, només hem de baixar un prat. Són dos quarts de 6 de la tarda i encara no hem dinat. Però les prioritats són unes altres. Pel Lluís una cervesa que troba al refugi. Per a la Berta anar a buscar la font, rentar-se, mullar-se i beure. Els nens s'instal.len en una taula de fusta i altres anem a omplir les cantimplores, totes han arribat buides. El lloc és fantàstic, al peu mateix del Puigsacalm. Només un problema, l'endemà hi ha un aplec i unes 40 persones pugen a dormir amb els seus 4x4 i les seves tendes. Llàstima... per què havíem trobat un bon lloc per dormir però estava al mig de tota l'altra gent. Comencem a menjar i comprovem perquè la motxilla d'en Josep pesa tant. De fet, la Mari té molts problemes d'esquena i no pot portar gaire pes i ell ho ha acumulat gairebé tot. Però a més, diu que porta un pot de Nocilla de vidre, un litre i mig de llet i un altre de suc.. Sense oblidar la tenda que porta per si de cas hi ha massa mosquits o massa bitxos. Els quilos van sortint. Després de menjar és el moment de buscar el lloc on dormirem. Fem una volta a la zona i ens quedem amb una àrea a prop d'una de les fonts, a prop de l'aigua i del camí, però no gaire a la vista de la resta de la gent. Es el moment de treure les esterilles i estirar-nos. Fa molt bona tarda, el sol encara escalfa però uns arbres ens omplen d'ombra. Evidentment surten les qüestions de sempre, jo vull al costat del Marc, o no vull al costat de la Rut. I va passant la tarda. Al final els 4 nens es posen a jugar amb l'escàs paper i bolis que portem i acaben aprenent jocs de paper que el Josep els hi explica. La llum està marxant i sopem.
I abans d'anar a dormir és obligat fer un pipí. Cadascú es busca la vida, uns gairebé davant, altres no troben el lloc adient, altres ja sense botes.. Es hora de ficar-se dins del sac després d'haver tornat a distribuir els espais. No és fosc del tot i ja es comencen a veure els estels, els planetes, els satèl.lits i el reflex de la llum de la lluna. Sota un cel estelat ens adormim. El dia ha estat dur, però l'endemà encara ho serà més.
Sembla estrany però el més fàcil va ser la pujada final al Puigsacalm (1.515 mts). Els 200 metres que ens faltaven van caure de seguida. Un camí enmig del bosc puja a metre per passa però també és molt cansat. Abans del cim, fem, sense motxilles, el Puig dels Llops, des d'on tenim una magnífica vista sobre la Vall d'en Bas i sobre el mateix Puigsacalm. Ja a dalt de tot, les fotos, una mica de menjar, mirem el mapa i parlem amb l'altre gent que també ha fet el cim. I comença la baixada. Volem agafar un camí que ens estalviï una volta i haver de passar per Pla Traver però no hi ha manera. Està al mapa però no ho trobem, ni tirant endavant ni endarrera. I decidim fer la volta llarga. Fins a Pla Traver ho trobem fàcil, no curt, però sense pèrdua. Però des de la casa fins a trobar el camí que comença a baixar ens estem més de mitja hora. I en el pitjor moment, quan comença a caure un lleuger plugim. Posem i trèiem els impermeables vàries vegades, provem diferents corriols fins que una pista ens porta a les primeres fites que veiem. El camí baixa dret, fent ziga-zagues molt pendents. Aquí, només ens aturem per pixar i cagar, necessitats...Arribem de nou al riu que havíem deixat, el travessem i seguim per una pista. Fora del bosc fa molta calor i a sobre, ens equivoquem, hem de passar el riu més avall. Per fi, arribem a la part superior del Salt del Sallent (100 mts de caiguda). Impressiona bastant però gairebé no té aigua. De nou la baixada és forta i pendent, fins i tot hi ha dos punts on hi ha instal.lades (ja velles) diversos trams de corda per ajudar a pujar o a baixar. Arribem al punt on travessem la part inferior de la cascada, les parets són dretes, molt dretes, l'aigua ens la imaginem. I seguim baixant. La Berta, amb el Marc i l'Álvaro, al davant. No parem fins que no arribem a la pista, estem exhausts, no podem més. Els altres van una mica més a poc a poc però van arribant. Mengem i bevem una mica i continuem. Es tard, potser les 4 i encara no hem dinar. A la pista veiem de cop tota la gent que no em trobat al llarg de la baixada. De fet, des de la casa, no hem vist a ningú. Destrossats arribem a Sant Privat d'en Bas, a la plaça del poble. Gairebé no hi ha res més. La font ens serveis per treure'ns la brutícia i la calor i, mentre en Lluís i el Josep van a recuperar l'altre cotxe, la resta dinem amb les restes de menjar que ens sobren.
Els nens de seguida es refan i ens recorden que havíem parlat d'anar a la piscina si baixàvem d'hora. No és d'hora però la veritat és que s'ho mereixen i decidim anar-hi. Es a Sant Esteve d'en Bas, un poble bastant a prop. Ens banyem els 4 nens i jo (quin sacrifici), i sortim quan gairebé tanquen la piscina. A les 8 agafem els cotxes i marxem cap a Barcelona. Però tot no havia acabat. L'esforç de la muntanya, l'exercici fet a la piscina i les corbes del coll de Bracons fan que l'Álvaro es maregi i vomiti. Per sort, no va passar d'aquí. Berta Solanas
|