La idea original era anar a fer raquetes a Meranges un cap de setmana de lluna plena amb sopar en un igloo inclòs. Però era massa car i ho vam reconvertir. Com a allotjament, Cap del Rec era un lloc segur. I vam fer el que el temps i les forces ens van deixar.

Totes pendents de la Meritxell

El primer grup va arribar al refugi el divendres a la nit. Érem ja una bona colla. Els Gabarró-Solanas, els Moya-González (menys la Sandra que és a França en un intercanvi, però amb la Claudia, una amiga de la Gemma), el Toni i la Susana, els pares del Toni, la Berta, la Gemma i la Sílvia, i aquesta i els seus dos fills, en Pau i la Meritxell. La resta, l'Edu i la Gemma i el Marcel vindrien l'endemà. Quan acabàvem d'esmorzar ja eren a Cap de Rec.

	De seguida vam trobar la neu

Deixant-nos aconsellar pels de l'estació d'esquí no vam llogar raquetes, massa poca neu, canviant la idea original per anar caminant fins a un llac proper o fins al refugi del Pradell, en funció de les forces. Es procedeix a equipar-nos degudament i cap al bosc. En veritat, hi ha poca neu, però el cel amenaça i el grup es trenca. La Sílvia, la Meritxell i la Berta (convalescent de la trencada del lligament creuat anterior del genoll dret) per prudència i per les gotes de pluja que cauen dels compactes núvols mentre la petita pren el pit, decideixen fer marxa enrera i tirar avall. El refugi serà un lloc més segur. La resta continua pujant. Tot i així, al cap d'una estona el Pau es creua, vol la mama i ell i l'Edu, que no aconsegueix convènce'l, també van cap a baix.

Un restaurant de luxe, al camp

	Quin estil que tenen, abans de la pluja

I malgrat que el final serà bastant passat per aigua, els que han tirat amunt, expliquen maravelles. Amb l'alçada, la pluja es converteix en neu, el llac està glaçat, preciós, i troben un bon lloc, arrecerat entre els arbres per menjar. El pitjor serà a la tornada. A menys alçada, evidentment, aigua en comptes de neu i tots xops, bastant xops quan varen fer cap al refugi.
Eren encara quarts de tres i la tarda es preveia llarga. Un pica-pica improvisat i ens vam traslladar a una sala del refugi que vam fer nostra. Va costar una mica d'escalfar però després s'hi estava la mar de bé. Els jocs de taula, els deures i les delicatessen ja eren a sobre de les taules. Res fora del normal. Però a fora, va deixar de ploure, l'aigua que queia tenia nom, s'anava transformant en neu, i així vam estar unes quatre hores. Nevava amb ganes. Tant, que el Juanjo i l'Adela (que no es quedaven a dormir aquella nit), van decidir baixar no fos cas que la tinguessin problemes a la carretera.

Objectiu aconseguit, ninot fet

Després de la nevada, un bon ninot de neu i un interessant partit de futbol sobre la neu verge.
El sopar es va convertir en un comentari continu sobre el que havia passat, els atemptats, l'actitut del govern, les manifestacions, les eleccions, etc. Estàvem una mica incomunicats i feia massa fred a fora per anar a posar la ràdio, una mica de mandra també.

	L'expedició, en el camí de tornada

L'endemà era el dia de l'esquí de fons. L'Edu i els dos nens, el Toni, la Berta, i el Domingo i la Consuelo es van quedar a prop del refugi i els altres van pujar fins al refugi lliure del Pradell. La Sílvia, realment tenia ganes de poder deixar una mica els nens (massa enganxats a ella) i malgrat el cansament, anaven ella i la Marta a darrera de tot, quan va acabar estava força contenta. A la Marta, la veritat, no li va agradar gaire, massa cansat, i ara pregunta si quan anem a esquiar (van a esquiar) és de fons o de l'altre.

RECULL DE PROTAGONISTES:

En Pau a la neu, el Juanjo i l'Adela al menjador, i la resta del grup abans de marxar

RECULL DE PAISATGES:

Amb tota la Cerdanya nevada í coberta per una espesa boira ens vam aixecar el diumenge al matí. La paret nord del Cadí al fons