El primer entrebanc va ser arribar al mateix refugi de Prat d'Aguiló, a la vessant nord de la serra del Cadí. El guarda ens havia dit que la pista estava millor que mai. Era cert, però havia plogut i el fang no va deixar passar els nostres cotxes que no eren 4x4. Sort que el guarda, en Jordi Sabaté, anava darrera nostre i vam pujar tots en el seu jeep. Ja a dalt, el refugi està a 2000 metres, la segona sorpresa desagradable. No anava la calefacció, ni l'estufa, ni hi havia llenya. Tampoc hi havia lavabo (tot i que estava posat a la web de la Federació d'entitats excursionistes de Catalunya –Feec-). El refugi era un congelador i el sopar no estava fet.

L'actitut del guarda tampoc ens va agradar, com si les nostres demandes fossin extraterrrestres. I menys, venint d'ell, que es va passar els dos dies parlant per telèfon i fumant porros.

La nit del divendres havíem pujat d'avançada de l'excursió. Els Gabarró-Solanas i els Moya-Gonzàlez. El dissabte venien l'Alícia Ninou, el David i els nens, l'Alex (sí, un nen per fi) i la Paula. Van haver d'agafar un taxi 4x4, pel problema del fang, que els va costar un ull de la cara, 80 euros per 12 quilòmetres.

A la nit, la veritat és que no havíem passat fred, però si mentre esmorzàvem.

	La imponent paret nord del Cadí

Directament, s'estava millor a fora, amb el sol que feia. I un cop tots menjats, ens vam equipar i cap amunt. Un dia i unes vistes fantàstiques, el Cadí majestuosament nevat.

En el primer tram la neu estava prou bé, però de seguida la cosa va empitjorar.  Neu molt dura i amb trossets de gel. Als nens els costava una mica caminar sense relliscar i seguir la traça que marcaven el Juanjo o el Lluís, que eren els que anaven al davant. Havien de fer graons per avançar cada pas.

Quan havíem de començar a fer el franqueig, a uns 2.200 metres d'alçada, vam decidir fer marxa enrera. Anàvem molt a poc a poc, i el més important, el tram era perillós i en una relliscada, les conseqüències podien ser molt greus. Una llàstima però la compensació, sobre tot pels nens va ser molt superior. Primer un bosquet d'avets amb quantitat de neu i de tempans de gel que queien de les branques. Lloc ideal per jugar i fer fotos amb el sol que ens donava.

Després, una zona ideal per tirar-se a la neu. L'Alícia havia portat un plàstic per fer de trineu i  vam passar una bona estona fent “culen bagen”.  El dinar el vam fer a les taules de fora del refugi, també amb solet. Acabat, vam aprofitar el solarium i les vistes a la paret nord del Cadí. Els nens es van buscar la vida i els grans vam anar a fer un volt. La tarda seria una mica llarga i a dins del refugi no es podia estar, així que la castanyada la vam fer enmig dels prats. Els panellets de l'Alícia, fets per ella i els nens, estaven superbons.  El sopar, fatal, sopa de ceba per començar i botifarres i postre de músic (com la nit anterior) per acabar. I a dormir, que l'endemà ens quedaven 12 quilòmetres fins als cotxes.

Repetim esmorzar, tanquem motxilles. Fotos de record, cantimplores plenes i cap avall. Amb l'ajut del GPS i dels mapes agafem una dracera per no haver de fer tot el camí per la pista que és molt cansat. Ja pensàvem que no trobaríem  però hi havia bolets, congelats això sí.

 Portàvem gairebé una hora i mitja de camí quan ens trobem un senyal de prohibit passar. Era una zona de nidificació d'ocells que al muntar els nius feien caure pedres i, per tant, hi havia perill de despreniments. Però no ens podíem fer enrera i, com que no hi havia camí alternatiu, vam decidir passar. Vam imposar un silenci total, que tothom va cumplir a la perfecció, fins i tot quan un gos se'ns va acostar gairebé fins a tocar-nos.  S'acaba el camí i arribem a una pista, tirem avall. Però hi ha molta gana i ens aturem. Ja fent les postres, un gos ens acompanya, ens emprenya quan pixem i se'ns menja els panellets que quedaven.

La resta del camí va ser una altra aventura. La pista s'acaba, el camí no es clar, però no ens queda altre remei que continuar. Travessem una valla i compartim prat amb uns cavalls. Quan arribem a dalt, ens trobem enmig d'una cacera; un caçador ens aconsella no passar per allà, hi ha uns cinquanta buscant presa. Canviem la ruta però un altre caçadpr ens obliga a fer marxe enrera també per l'altre camí hi caçadors. Al final, de cap a una pista,  baixant camp a través. Per evitar qualsevol equívoc, vam fer cantar als nens, a tot drap i les cançons més horteres tipus l'Himne del Barça. A tot això, ja fallaven les forces, sobre tot de les de la Paula i les de l'Alex. Però vam aconseguir arribar a Montellà on havíem deixat els cotxes.

A Martinet vam fer un cafè i vam enfilar cap a Barcelona. Arribàvem 4 hores més tard, i això que la variant de Montesquiu i Sant Quirze de Besora ja estava oberta. De Campevànol a la rotonda de Ripoll vam estar dues hores.

Berta Solanas

FITXA TÈCNICA