Teníem 4 dies. Era qüestió d'aprofitar-ho malgrat que el mal temps que s'anunciava pesava molt sobre els nostres ànims i sobre les activitats que volíem fer. Érem els Gabarró-Solanas, els Parron-Casanova, els Moya-González i els Anton-Sales. A més va venir la Gemma Solanas. Quinze en total, bon número.

Havíem quedat molt d'hora, sí, potser massa, de manera que al final cada família va anar pel seu compte i ens vam trobar a Campo (Osca). Era la primera parada del viatge. Una baixada en rafting ens esperava. Nosaltres vam baixar amb TT Aventura però hi ha vàries a la zona (Aguas Blancas, EKM, etc.) que també ofereixen altres tipus d'activitats com baixades de barranc, escalada, senderisme, etc. Per a les nenes era la seva primera vegada i estaven contentes de poder probar-ho. El cel amenaçava però ens va respectar fins que ja vam ser al restaurant Cotiella (molt bó i a un preu raonable) per dinar. La Pilar i el Miquel no van fer rafting i van pujar fins al refugi del Turbón. L'Adela i la Gemma tampoc, i es van dedicar a gravar-nos en vídeo.

Camí del Turbon		Costa posar-se els neoprens
Totes les nenes van voler fer ratfing		Comencem l'aventura

De Campo a Badaín ja ens va acompanyar la pluja. Era la seva manera de donar-nos la benvinguda al curs alt del Cinca. Dormíem en un alberg (tipus allotjament rural independent) situat en el campanar de l'església de Badaín. Aquest núcli té menys de 10 cases, pertany al municipi de Tella-Sin. Per arribar-hi hem d'agafar un trencall a la carretera que va d'Ainsa a Bielsa i a la frontera francesa al nucli de La Fortunada. L'esglesia es veu perfectament des de la carretera, queda aixecada a la dreta. És molt maca i coquetona. Per entrar-hi s'ha de passar pel cemementiri, curiós.

Badaín, que pertanys al municipi de Tella-Sin (Osca)
	Detall de la cúpula del cor, restaurada	La Montse, disposada a llegir el que calgui

Just després d'estar nosaltres van tancar l'alberg de Badaín fer-hi reparacions. Tenia una gotera al menjador, la cuina es va espatllar i, en genera,l no estava net. A favor d'aquesta instal.lació hem de dir que les dues habitacions són força grans i que té rentaplats i rentadora. És ideal per a grups grans que facin la seva, però li faltava manteniment.

		Menjador, sala de jocs i de deures
Campanar, aparcament i, al fons, la mole del Castillo Mayor.	Accés al campanar. Tot en conjunt estava una mica deixat

CAP A LA SENYAL DE BIADÓS

Aquest era el panoràma que ens vam trobar després d'aparcar els cotxes. Impressionant, tot i que ja sabíem que nosaltres només podíem accedir a una petita part.

Massís del Posets des de Biadós. Encara feia sol i el veia el cel.	Poc després, ja tenim el Bachimala ple de núvols

Pel diumenge 29 d'abril havíem projectat pujar fins a Senyal de Biadós, un cim de 2.600 mts, 800 de desnivell des del refugi de Biadós. És quasi l'únic que pot fer el nostre grup quan encara hi ha neu (estava per sobre dels 2.700 mts) perquè tot són crestes aèries. Després d'aparcar com vam poder (el lloc oficial estava bloquejat per una furgoneta) va començar el motí de les nenes. Cap d'elles (Rut, Marta, Irene, Cèlia, Gemma i Maria) volia pujar. Els pares érem pitjors que el diable pel que les obligàvem a fer. La Gemma es va començar a trobar malament i totes es volien quedar amb ella. Al final, i després d'un impressionant cabreig de la Berta que va amenaçar amb no sortir ni preparar mai més res, es van quedar a la cabana del Sarrau i van tirar avall.

Ganes, ganes, no hi havien. Només els grans volíem fer l'excursió		La Gemma i l'Ignasi amb el final del Posets al fons
	Les nenes arribant a la cabana del Sarrau

Els walquis ens van permetre tenir-les controlades i saber on eren en cada moment. L'Adela, que ja s'havia aixecat malament, estava amb elles. La resta tranquils i cap a munt. La pujada es fa a poc a poc, és llargueta. De fet, fas part del camí per pujar al Bachimala, tant si ho vols fer per la via normal, com si vols pujar per la Punta del Sabre. Si arribàvem amb prou forces teníem intenció de pujar fins a l'Ixabre (2.700 mts) però vam arribar quasi al límit i van tirar avall. És una pujada sense dificultat excepte quan arribes a la cresta just abans de fer cim que hi ha dos o tres pasos complicats i aeris. La Montse no s'ho va veure clar i ella i l'Ignasi van girar cua. Llástima perquè només quedaven 100 metres i ja hi eren.

Al seu ritme, la Montse i l'Ignasi van pujar quasi van arribar al final		El Lluís i el Juanjo arriben al cim de la Senyal de Biadós i i saluden el Posets
	Alguns passets de la cresta.....

L'única neu que vam trepitjar, de baixada. I la Berta amb les botes rígides que li van destrossar els peus. Al Juanjo també les seves, li van petites.		Isards aragonesos
	Cascada sobre terreny ferruginós

A la porta del refugi vam dinar per etapes.		Ja marxem. Les nenes s'ho han passat bé jugantal costat del refugi i sense haver de caminar
	Tots a les bordes de Biadós

CAP A LALARRI

Després del que havia passat a Biadós i que havia plogut tota la nit sense parar, l'elecció de l'activitat del dia no era fàcil. Ens vam acostar fins a la vall de Pineta. És una típica vall glaciar en U. De seguida ho veureu. Nosaltres vam aparcar just al costat de l'ermita de la mare de Deu de Pineta, d'on surt el camí cap als Llanos de Lalarri. Crèiem que pujaríem per les cascades però no va ser així. El camí va per un bosc de faig molt maco fins a sortir a la pista i, una mica més amunt, a l'esplèndid pla. Al fons i als laterals del pla, tot ple de cascades i l'altra banda del riu els isards, molts. Excepte la Maria, les nenes es van quedar al principi del pla. Es van quedar sense menjar i va començar a ploure. Van protestar pel menjar (amb els walkies) i es van resguardar al refugi mentre buscaven un pa bimbo que els havia desaparegut.

Quants dies més podrà la Gemma aguantar aquestes nenes?
	Mostra del que no s'ha de fer	La pujada, dreta, va agradar molt.

Rut i Marta. Avui el camí és curt. Encara riuen
	El faig domina. Al fons, neveros i cascades	Ells amb el GPS i el rellotge, la seva guerra

Les nenes es van quedar només arribar al pla. Al fons, les parets de la vall de Pineta
	En Miquel al costat de la gran cascada del fons

	La Maria va arribar fins al fons pel riu. L'única nena.	Grup d'isard a dins del Parc Nacional d'Ordesa i Mont Perdut. Nosaltres ja erem a fora dels límits.
La Cèlia amb els llanos de Lalarri al fons

Pica pica al final dels Llanos de Lalarri		El grup sota la primera gran cascada
	Cascada lateral sota el camí dels llacs

De tornada, un cafè a Bielsa que ens va sentar molt bé. Encara que les nenes volien tornar a la casa -per jugar- i/o a Barcelona -per acabar ja l'excursió-. Però vam aprofitar una estona de treva de pluja per anar a veure les restes de les instal.lacions les antigues mines de Parzán, plom i plata, que hi havia a prop, a l'inici del camí del circ de Barrosa.

Restes de les instal.lacions de les mines de Parzan.

No queda gaire cosa ni et deixen entrar a les mines (que, de fet, són bastant lluny) però hi ha cartells amb les explicacions de com s'havia format el mineral en aquestes mines i com el treien per comercialitzar-lo. És interessant saber que ja a la primera part del segle XX havien fer diversos telefèrics, un amb uns 1.000 metres de desnivell, per a transportar la plata i el plom i que els enviaven cap a França, no cap a Espanya.

Bielsa és maco i l'entorn incomparable. Si tinguéssiu temps i ganes de conèixer el poble us aconsellem que visiteu el museu de Bielsa (a l'ajuntament): allà us explicaran la història de la Bolsa de Bielsa, un episodi de la Guerra Civil i la del carnaval. Molt interessant.

Des que vam arribar al campanar ja no va parar de ploure. L'endemà, quan els últims en deixar Badaín per tornar a casa vam tancar la porta, continuava plovent.

Berta Solanas