Avui hem fet la Tossa d'Alp (2536 mts). Tot ha estat un plaer. Tot. Ens ha acompanyat el temps, solete i gens de vent. Gens. Feia el fred just i com anàvem abrigats tipus ceba (com la majoria de nosaltres, oi?) ens trèiem o posàvem roba en funció de les necessitats del moment. Érem els Andrés-Puntero: la Núria, el Miquel, l'Aina i la Jana, també coneguts com els amics del Clot.

Total, hem començat la pujada cap a les 11 del matí des del coll de Pal (2080 m), amb ganes, els adults, i pocs ànims les petardes. El camí és senzill i molt interessant pel paisatge que vas trobant-te a banda i banda. Tens un munt de muntanyes per anar descobrint, i pobles, i valls i…voltors volant per sobre teu, de vegades a ben poca distància…i, sincerament, si més no a mi, acolloneix!

Durant el camí de pujada hem tingut diferents temes de conversa que ens impedien portar un ritme àgil i lleuger, tipus: ”I d'això li dieu una excursió curta!”, “Jo no puc més, em quedo aquí”, “Estic molt cansada!”, “No m'agrada gens aquesta excursió!!!”. En fi, res que no sigui habitual. Tot i que hi havia moments que oblidaven que per norma es queixen, gaudien de debó, bé amb petites escalades, bé amb la neu que anavem trobant pel camí.

Hem trigat 1.45 en arribar al cim. No teniem massa clar si la cima era el refugi del Niu de l'Àliga o bé una petit “pujol” que hi havia a mà esquerra. Així és que hem fet el turonet també i hem pogut gaudir d'una panoràmica impresionant. De tot, em quedo amb l'altra cara del Pedraforca. Com la de la lluna, la cara oculta. Oculta per a mi fins aquell moment, en tot cas. Mai no l'havia vist així, el meu Pedraforca. De costat.

Hem baixat al refugi on hi havia un cotxe aturat, i poc abans haviem vist un noi. En entrar ens ha dit, ell i una noia que també hi era a l'interior, que ens estaven esperant perquè ens havien vist pujar. Com s'ha agraït la cervesa, per déu! No li digueu a ningú, però és un gran plaer, ara que el plaer de la cigarreta quan faig cim ja és història…

Xerrant, xerrant, ens han explicant que eren alemanys i que estaven allà com de pas, durant un temps, fins que es decidissin a canviar novament. El noi ens ha comentat que tot i ser alemany era nascut a Polònia, però, ha dit “a la de veritat, no a la vostra!”. Hem rigut l'acudit!! Después del necessitat refrigeri hem sortit disposats a iniciar la baixada.

Tot i que la pujada ha estat més llarga del que teniem previst segons els tríptics (1.30') diferents, la baixada ha estat planera i …croquetera! Croquetes és alló que fan les petardes quan baixen a la muntanya en una zona on hi ha herba i no hi ha pedres, girant al terra sobre elles mateixes. Fins que el Miguel ha decidit que la millor opció era baixar tots tres corrents agafats de la mà.…evidentment la Núria de córrer, ni parlar-ne. Jo, com sempre, meditant a cada passa sobre el funcionament de la pedra filosofal…però feliç. Molt feliç.

Una excursió magníficament recomanable, i, especialment, val a dir, perquè per uns moments (només ens hem creuat amb una parella) ens hem sentit “els amos de l'univers buit” (l'expressió que he fet servir mentres cridava no era ben bé aquesta…però no la penso escriure)

Un petó a tots el Nohihaquienspari.

Núria Puntero