Només un problema va tenir aquesta sortida, que l'Ignasi, la Montse i la Maria no van poder venir. I, de veritat que vam pensar molt en ells. Pel paisatge, pels dies que ens va fer, per l'experiència de les raquetes, pels morros de les nenes, per tot.

La primera parada del viatge va ser Alcarràs. A Las Valencianas havíem quedat per esmorzar. Realment els bocates són molt bons encara que com que només hi havia una dona per a tot, vam trigar bastant. Però tampoc teníem massa presa. Anàvem bé de temps, tot i que ens quedaven dues hores de viatge i no sabíem on hauríem de deixar els cotxes.

La Vall d'Aran, la muntanya de la Vall d'Aran és el nostre destí. Túnel de Viella, Salardú, Banys de Tredós. Seguim amunt, no hi ha neu i la prohibició de circular és només de l'1 de juliol al 31 d'agost. Uns 800 metres abans del Pont de la Muntanyeta hem de deixar els cotxes excepte el del Juanjo, que s'atura al pont. Tenim 4 dies per endavant (dijous, divendres, dissabte i diumenge). Farem dues nits al refugi nou de Colomèrs i una a l'hotel Seixes, de Bagergue. I som aquests:

ADELA	BERTA	PILAR

JUANJO	MIQUEL

	RUT
IRENE		LLUÍS

GEMMA	CÈLIA	MARTA

DIJOUS 1 DE MAIG: FINS ALS REFUGIS DE COLOMÈRS.

Dijous va ser el dia per familiaritzar-nos amb les raquetes. Segur que a Salardú hi havia llocs per llogar-les però ho vam fer a Caldes de Montbui, a la botiga Oxígen. En el petit tros de pista que fem ja ens cauen diverses vegades. I amb les motxilles plenes, costa ajupir-se. No estem, excepte el Miquel, acostumats a caminar amb les raquetes i ens cansem de seguida. Sobre tot quan ens hem d'enfilar per corriol muntanya a munt. Entre unes coses i altres, es fa l'hora de dinar. Tenim gana i ens aturem en un paratge idíl·lic, l'estany de la Lóssa. De fet, tant idíl·lic com al resta del que veurem els dos dies següents. Aquí la Irene fa la frase de la sortida: "estic desassistida".

Ja no es pot caminar sense raquetes. Triguem quasi tres quarts a estar tots llestos.
Les tres grans també tenen problemes, però elles van al seu aire, pel seu camí.
Un cop pujat el primer desnivell fort, el paisatge ja ens maravella. Ens ho havien dit i ara ho comprovem: hi ha molta, molta neu.
Un altre alicient. Hem de passar el riu. Algunes es mullarien tant els peus que mitjons i botes quedarien supermolls.
El Juanjo s'ha deixat la càmera de fotos a casa. Compartim la que tenim.
Penúltim desnivell abans d'arribar al refugi vell. Quan el superem tindrem la pressa just al davant.
Com sempre, les tres grans van les últimes.
Juanjo i Adela al refugi vell.
L'Adela i la Berta davant el Gran Circ de Colomèrs.

ELS REFUGIS DE COLOMÈRS
Refugi vell. Fa funcionar fins a l'estiu del 2007. Just al costat de la presa	Característic water del refugi vell
El refugi nou el van fer a la part central del llac. Encara no està acabat. El vent es va endur la caseta de les eines. Tot està al fons de l'estany.	Tarda i nit de jocs per als NOHIHAQUIENSPARI

DIVENDRES 2 DE MAIG: VOLTA PELS LLACS

Podríem definir el dia com a matí de neu, tarda de cartes. A les 7:30 ja esmorzàvem, als refugis, ja se sap. Al principi la neu estava encara molt dura però a quarts d'onze ja començava ser pasteta. Tant que quasi es podia esquiar amb raquetes. Mira-ho aquí. Així que vam escurçar la ruta prevista pels llacs. Això si, vam fer pràctiques en franquejos i en baixades fortes.

Entrem al refugi per fer un té -ja havíem dinat- trobem un grup de gent (d'entre 35 i 70 anys) que demanen cerveses, planten les estovalles, treuen amanides, fan bocates. Vaja, que van a dinar. Després de fer el cafè, sona la música -com d'un flaviol- i surto a veure què és. Senzillament, ballen. Són bascos, de Barakaldo. Més concretament, de la coral. I cantant, s'acomiaden de tots i del circ de Colomers.

Nosaltres vam passar tota la tarda al refugi i les nenes no van parar de jugar a cartes.

Voregem l'estany de Colomèrs
Últims ajustos a les raquetes. La primera pujada s'acosta. No li dóna el sol i és d'hora. La neu està molt dura.
Ja hi som a la primera pujada forta.
El sol ens espera i ens reb. S'han de clavar bé les punxes de les raquetes.
I ara al sol. Repetim de crema solar.
L'art no està renyit amb la muntanya. Copyright de la Rut Gabarró
Caminem al costat de l'estany Llarg i del Redó. Al fons el Tuc de Ratera, el port queda a l'esquerra.
Moltes petjades, molts camins però només vam trobar una família que feia, com nosaltres, una passejada.
No hi ha paraules. No només veus aquesta maravella, ets a dins d'aquesta maravella.
Estany Obago
Ja hem decidit escurçar l'excursió de divendres. Arribem a un petit collet i davant tenim, d'esquerra a dreta, el Tuc de Balaguera, l'agulla Lara i les agulles de Colomèrs. Després el port de Caldes i el Pic de la Llosa. Fa molta calor.
El pendent era molt fort. I era la primera vegada que ens ho trobàvem anant amb raquetes. D'entrada por, però després vam anar agafant el "tranquillo". Sinó, mireu l'estil de la Marta aquí.
Aquí el grup s'ha dividit temporalment. Uns per la dreta i altres per l'esquerra del turonet. De seguida ens trobem de nou.
Per la calor i com pica el sol, és evident que és primavera. També perquè es comença a veure aigua als llacs.
Hora de dinar. El refugi és a prop. El Lluís revisa com ha quedat gravat en el GPS la volteta d'avui.

DISSABTE 3 DE MAIG: DEL REFUGI A L'HOTEL

Les nenes no volien, de cap manera, fer una altra excursió. Per elles, ja ens hauríem tornat a Barcelona en aquell moment. Però els pares som més tossuts que elles i, ja que teníem el pont i feia tant bon temps, l'havien d'aprofitar. Això si, vam fer dos grups. El format per la Pilar, el Miquel, el Lluís i la Berta aniria fins al coll del Sendrosa (es pot veure la vall de la Ruda que porta al Saboredo) i l'altre baixaria, diguem-ne que directament, als cotxes.

Foto de grup. Imprescindible. Sota mateix l'estany de Colomèrs. Al fons i d'esquerra a dreta, el Tuc de Serreta, i les agulles de Lara i Colomèrs.

Cada grup va tenir lo seu.
El que va tirar amunt, per les pendents de neu que hi havia i que, si relliscaves, anaves molt avall. Havies de pujar clavant puntes i amb molta cura.
El que va tirar avall, per la "ruta" especial que els va fer el Juanjo. Res d'anar directes, per enmig del bosc i dels llacs.

Això, si, tots dos grups van tenir compensacions.
Els primer per haver pujat i baixat sense giare entrebancs (tret que la Pilar es va quedar a una mica del coll, que la Berta queia amb la neu tova i no es podia aixecar, que ell Lluís va relliscar i va fer culen-bagen sense voler-ho, etc).
El segon pel bany que es van donar a costat del Pont d'Era Montanyeta i pel dinar "made in Adela" que es van fer. Gràcies Adela cuidar-te de totes i dels grans que vam arribar més tard.

I també, de tots dos grups tenim molt poques fotos.

Dunes de neu amb alpinista.
Queda molt poc per arribar al coll de Sendrosa. Però l'esforç ja fet i la neu tant dura que hi ha, fa que anem molt a poc a poc.
Al coll de Sendrosa amb el Montardo, imponent, al fons.
Ells també van voler la foto amb el Montardo (dreta) al fons.
Hem baixat el pitjor. Les botes de la Berta s'afluixen i així no es pot anar.

DISSABTE 3 DE MAIG, tarda: LES AUBADES DE SALARDÚ

Tarda. Cap a l'hotel Seixes sense aturar-nos enlloc, només per tirar les escombreries. I quan arribem, una bona sorpresa. Nosaltres anàvem a l'hostal, que surt millor de preu però com que l'hotel no el tenen ple, ens ho canvien sense pagar de més. Acceptem gustosos. Moltes gràcies. Té aparcament cobert i gratuït (almenys aquests dies). Descarreguem i repartim habitacions. Què bé que senta la dutxa després de tres dies a la muntanya. I què dir de les cerveses o de la vista de l'Aneto, amb telescopi inclòs per veure si hi ha gent pujant o baixant per la gelera.

Els grans fem una volta per Bagergue, reservem taula per a 11 al restaurant Rosa i ens anem a Salardú a Festa Major. A la tarda feien les aubades. Eren a les 6 i anàvem tard però..... Però no havien començat. Així que agafem lloc i, cervesa i clara en ma, a veure-les venir. Mai millor dit. Diuen que les aubades eren una dansa muntanyenca d'escendencia gascona. Tenen els seus inicis a la tonada que surgia al poble de matinada, rera una nit de disbauxa. La realitat que passa ara als carrers de Salardú és ben diferent, excepte per la disbauxa.

Xaranga toledana als balls aranesos	La primera vegada els nois van portar palla
Ho vam veure des de primera línia	Però hi ha un risc. Farina a dojo per sobre
Desmadrats del tot, vi, cervesa, el que sigui	Ous al cap, i a les mans, per a quí seran?

Heu vist les fotos i podeu veure els vídeos: els balls i la llençada. I ara ho acabem d'explicar.
Fan un tancat amb begudes al mig. Al tancat ballen nois i noies al ritme de la música que toca una xaranga de Toledo: La joven mafia. El porc sanglar marca l'inici i la fi del ball. Aleshores marxen els nois. A on? A què? La banda segueix tocant i les noies ballant. Al cap d'una estona, els nois tornen carregats de palla que llencen sobre les noies, sobre el públic, sobre qui sigui. Ara marxen, els nois, ara les noies. Ara porten farina, ara porten confeti, ara porten ous. No se sap mai del carrer que surten ni per on atacaran.

Com deia un de Salardú, la cosa s'ha desmadrat de tal manera que.... a ell mateix el vam veure com esclafava ous als caps de dues senyores molt grans que prèviament havien estat generosament enfarinades. Les nenes s'ho van perdre. Millor a l'hotel pentinant-se, pintant-se i mirant la tele.

DIUMENGE: MOLT BON ESMORZAR I RAFTING

Tot van ser elogis per a l'esmorzar de l'hotel Seixes. Només un detall: els cafès amb llet eren de la màquina de cafè express.

Els Anton-Sales marxen de dret cap a casa. Els altres encara volem aprofitar més. Decidim fer rafting. Reservem hora a Llavorsí a les 11:30 amb l'empresa Yeti Emotions. No tenim gaire temps. Arribem justets, pel port de la Bonaigua (en obres) hi ha més d'una hora.

No heu vist cap grup més eixerit i amb més ganes, oi que no?

Comença una nova parafernàlia. Ens hem de disfressar: neopré, jaqueta, polaines, casc. A sota el banyador, es clar. L'Adela no puja. La resta si, tot i que la Marta, baixarà a mig camí i tornarà a pujar per a fer la part final. El tram central és ple de ràpids, hi ha molta aigua i és massa petita. Tot va acabar molt bé però a la primera part vam tenir un bon ensurt. La Gemma (que anava davant amb la Rut) va sortir disparada pels aires i va caure a l'aigua en un sifó. Entre ella i el mateix riu va sortir a la superfície acostant-se a la barca. El Lluís la va acabar de pujar. Tothom va fer el que s'esperava que fes. Ens vam espantar els altres més que ella. Poca estona després, les tres nenes es van llençar a l'aigua en un tram molt traquil.

La Gemma és a sota de l'escuma blanca.

Els ràpids eren el que diu el seu nom: ràpids. I amb quantitat d'aigua que baixava la barca saltava molt, controladament però saltava molt. Tant que, en un moment donat, la barca es va doblegar i els cops de casc van ser continus: el Lluís a la Gemma, la Gemma a la Berta i el Juanjo a la Rut. Les nenes dos talls als llavis i la Berta un cop a l'ull. Res greu.

Vam dinar molt bé al restaurant Noguera de Llavorsí (973 62 20 12). Només ens faltava arribar bé a Barcelona, com així va ser.

Berta Solanas