A les flors d'aquesta sortida
Samària, la gran gorja
22 d'agost de 2008: 6 hores de caminada a Creta
A la sortida anterior
A la sortida següent

Aquesta seria la gran excursió dels Gabarró-Solanas durant la seva estança a Grècia. La gran, però també l'única excursió que vam fer. Així ho havíem pactat i així ho vam fer. Fer la gorja de Samària no és només una qüestió de quilòmetres i desnivell que també (15 quilòmetres i 1.200 metres de desnivell), sinó que, a més, és una qüestió de coordinació i control. Ara ho expliquem.

 
  Tram final de Samària, les parets s'estreten, sembla que es toquin : són les portes de ferro

FINS AL PUNT DE SORTIDA: EN AUTOBÚS
La caminada s'inicia una mica al sud del poble d'Omalos en un indret anomenat Xiloskalo. Des de diversos punts de l'illa hi ha autobusos que fan el trajecte fins aquí. I també excursions organitzades que et deixen aquí. Nosaltres vam anar des de Chania. L'autobús sortia a les 6:15 hores i triga una mica més d'una hora. Hi ha més al llarg del dia però cal sortir d'hora per la calor.

FINS AL MAR, 15 KMS I 1.200 MTS DE DESNIVELL: CAMINANT
Jo li trauria alguns quilòmetres, sobre tot els de després de sortir del parc. I, sobre tot, la quantitat de gent que fa aquest recorregut. Direu que no ho sembla perquè a les fotos pràcticament només sortim nosaltres però és veritat, estava abarrotat.
A patita, i cansats, s'arriba a Agia Roumeli, un petit poble blanc amb una bonica platja de pedres. L'aigua supertransparent, encara que et banyis al costat d'on para el barco. D'aquí només pots sortir en vaixell o caminant.

FINS A CHORA SFAKION: EN VAIXELL
A les tardes hi ha dos. Nosaltres vam agafar el de les 15:45 després d'un bon banyet. L'aigua no estava molt freda però no podies anar per la "sorra" sense sabates del que cremava. El viatge dura una hora.

FINS A CHANIA O AL LLOC D'ORIGEN: EN AUTOBÚS
El autobusos esperen l'arribada del vaixell (un detall) però des del port fins allà on estan hi ha una bona pujada. Queda una hora i mitja, com a mínim, per arribar a Chania. Eren 3/4 de vuit del vespre i encara ens va donar temps d'anar al súper.


De Chania a Xiloskalo-Omalos
L'autobús sortia a les 6:15 i nosaltres vam arribar a l'estació d'autobusos a les 6:10. Massa just però a temps. Estàvem en un apartament superxulo i totalment recomanable al poble de Vamos. A prop de Chania si, però amb les carreteres que tenen trigaves quasi tres quarts d' hora en arribar. Al comprar els bitllets, ens diuen que tenen espatllat l'ordinador i que no ens poden vendre anada i tornada. D'acord, comprem l'anada fins a Xiloskalo. Però no ens donen un bitllet sinó tiquets de diferents imports fins a completar el preu total dels 4 bitllets.

 
Som quasi els últims de l'autocar en començar a caminar. El sol ja dona a les parets de Samària.  

Encara és de nit i l'autobús du els vidres tintats. Però no dormim. Anem per una carretera molt estreta, amb barrancs continus i amb les oliveres que els cretenses van plantar fa molts anys per tot arreu. Els pobles que passem, dos o tres, estan mig adormits encara. Destaquen sobre tot les esglésies i les capelles, com sempre, també per tot arreu. Aquests pobles d'interior també es veuen deixats. Llàstima. En l'aproximadament hora i mitja que dura el trajecte passem de 0 a 1.200 metres de desnivell. Quan quasi hem arribat, el paisatge canvia totalment, apareix una meseta, la d'Omalos, meseta que dóna pas al massís central de Creta, on està el grup de cims més importants de l'illa -tot i així, el més alt està situat més cap a l'est-.
Ja hi som. Mengem una mica, les nenes van al lavabo, parlem amb una parella de catalans -quasi els únics que vam trobar a Creta-, paguem l'entrada (4 euros cada adult i les nenes fins a 14 anys, gratis) i a caminar.


De Xiloskalo-Omalos a Agia Roumeli

Amb el tiquet d'entrada a Samària, és parc nacional i està força protegit, les normes: no sortir-se del camí, fer les necessitats en els lloc condicionats, no tirar porqueria.... I realment tot està preparat per poder complir-ho sense gaires problemes. Papereres, wàters nets i amb paper, fonts i extintors es van repetint al llarg del llarg camí. Un camí perfectament delimitat, primer per baranes de fusta i després per la mateixa roca del barranc. Només un punt negatiu: l'última àrea de descans no existeix, de fet són bars que hi ha just a la sortida.

Dos detalls del camí en la primera part, tram en el qual hi ha força desnivell. Impossible sortir-se del camí

Trobes extintors cada 500 metres. Millor que no es cremi el bosc, és molt inaccessible.

No hi havia una, hi havia mil fites en el moment que el camí travessa els rierols que troba. També vam deixar la nostra.
A la gorja de Samària conflueixen diversos barrancs laterals, un és aquest
Estalactites d'un dels trams del camí

Ja des del primer moment veus que el que has llegit de les parets de pedra, de l'alçada, de la magnitud de la gorja és veritat. Impressiona, si, però no aclapara. Potser perquè hem estat a molts altres, potser perquè hi ha moltíssima gent, potser perquè la contínua baixada cansa molt, ....

Poblat prehistòric que explica la presència humana en la gorja fa 2.000 d'anys Agios Nikolaos a dins de la gorja. A Grècia no podia ser d'una altra manera
Vam fer moltes parades, tanta baixada cansa molt
Si ara era espectacular aquest tall de roca, com serà quan baixa aigua ?
Mitat de camí, més o menys. Així estava senyalitzat quilòmetrea a quilòmetre
La gorja de Samària baixava gairebé sense aigua. El pont passa a l'altra banda on, antigament, hi havia el poble de Samària. El van abandonar l'any 1962. Queden restes d'algunes construccions i les oliveres també abandonades.

Les parts més espectaculars trobo que són la primera i la última. La primera pel desnivell que fas i pel volum de cims que s'intueixen. La final perquè les parets, d'una banda les tens a tocar i d'altra quasi no veus el el punt més alt. Destaquen les anomenades Portes de Ferro. Ni hi ha portes ni hi ha ferro. És un pas de només 3-4 metres d'amplada quasi al final. Però abans d'arribar-hi, trobo que és especial quan camines per la llera del riu, un camí ample tot ple pedres blanques. Si estiguessis només amb els teus amics seria, com diu la Rut, "tremendo"

Ni a les autopistes espanyoles hi ha àrees de descans com aquestes: aigua fresca, lavabos amb paper i aigua corrent, extintors, taules, bancs, etc
La Marta no es va poder menjar el bocata de llom. Les vespes van atacar sense pietat. Tallaven el llom (el pa ni tastar-lo) fins que feien un forat rodó i s'enduien el tall.

Bonic i sec
Fòssils d'esponja. Estaven a l'alçada humana, en roques al terra i a les parets.
El mar entrava diversos quilòmetres a dins la gorja.

Tram final, el més espectacular.

A la sortida comproven que tingus tiquet, el demanen per això o per saber que ningú no queda a dins. Però aquí no s'acaba l'excursió. Queden uns 2-3 quilòmetres per a la platja, per al poble d'Agia Roumeli. Agia Roumeli el nou, ja que l'anterior, a la sortida de la gorja, està abandonat.

Restes de l'antic poble d'Agia Roumeli. Queden algunes cases aixecades però no hi viu ningú. Ho aprofiten sobre tot per tenir-hi el bestiar
 
  Agia Roumeli: recollim, el barco està a punt de sortir.

Ja al poble, anem a comprar els bitllets del vaixell, confirmem els horaris i a banyar-nos. Trobem els dos catalans de la sortida que són els que ens avisen de la temperatura de la sorra i les pedres. Vam sortir a les 7:50 hores del matí i són les 14:45 Hem trigat quasi 7 hores en fer el trajecte.


De Agia Roumeli a Chora Sfakion
Havíem decidit dinar al barco (el trajecte dura 1 hora). A on seiem? Fem un estudi de la posició del vaixell, del sol, de la gent i decidim buscar (i trobem) una taula a dins. Bona decisió. Ens canviem els banyadors mullats i parem taula. Ens queda força menjar però hem acabat l'aigua.
El barco voreja la costa sud de Creta. Almenys en la part occidental de l'illa és molt costeruda, amb continus penya-segats on s'intercalen pobles veritablement blancs. És el cas de Loutro. Entre les cases (la majoria hotels) i l'aigua del mar, un autèntic paradís. I tampoc li arriba la carretera.

 
Loutro és, realment, un poble de postal. Per les cases, la majoria hotels, i per l'aigua del mar. No hi ha carretera.

 


 

Amb l'arribada a Chora Sfakion comença el caos. No ho semblava però el vaixell anava ple. D'excursionistes que venien de Samària com nosaltres i de turistes (grecs o no) que havien anat a passar el dia als pobles i a les platges que no tenen accés per carretera. Caos per baixar del barco. Caos pels cotxes, camions, motos i taxis que entren o surten del barco, que entren o surten al port. Caos pels que anem caminant buscant els autobusos de tornada.
Trobem l'autobús. No hi ha conductor. S'ha d'esperar. Busquem una ombra. Arriba el conductor. Som unes dues-centes persones. Es comencen a vendre els bitllets. No hi ha prous autocars. El conductor telefona. Crida molt, es queixa. ELS DE CHANIA CAP AL DE LA DRETA. No hi cabem. Més trucades. Apareix un altre autocar. També s'omple. ELS DE RETHIMNON A L'ALTRE AUTOCAR. Tots anem amunt i avall. Més venda de bitllets. El sol cau a plom. Arriba un altre autocar. Estem a punt d'entrar. Només deixen els que tenen bitllet. Ens queixem. Pugem i seiem. A algun lloc ens portaran.


Chora Sfakion. És el que és, no hi ha més. Tot al voltant és o mar, o roca.
Aigua del port de Chora Sfakion. És veritat que no venen petrolers però era espectacular.


  La Rut i la Marta ja a l'autocar de tornada.

 

De Chora Sfakion a Chania
Sortim. Chora Sfakion està al sud de Creta. Només hi ha una carretera, cap al nord, seguint la línia del barranc de .... Passem moltes curves de 180 graus, una sobre l'altra. quan ja hem fet tot el desnivell enfilem el barranc en paral·lel, el tenim a la dreta. L'aigua ha fet de la roca una contínua ziga-zaga. Mai ho havien vist abans. El camí cap a Chania és un contínu passar de barrancs, plans, muntanyes i pobles. Triguem gairebé dues hores. Vam haver d'aturar-nos a Georgioupolis perque un grup de persones havia de baixar de l'autocar -una conseqüència del caos de Chora-
Ha estat un dia molt llarg i estem cansat. Però ho vam notar molt més els dos dies següents. Cruiximents als bessons, malestar general, mal d'espatlles. No cal dir que ens vam aixecar bastant tard i que tot el matí el vam dedicar a fer piscina i platja.

Berta Solanas

 

 

 

 

Tornar a dalt

Anar a l'inici