Ruta pel Catllaràs

Sovint programem sortides per l'anomenada que tenen. I també sovint, ens trobem que un maravellós indret se'ns ha convertit en una romeria de gent que ni deixa veure l'objecte de la nostra excursió. Res d'això passa si vas al Catllaràs. Nosaltres el posaríem a la llista de llocs especials, emocionants, els que et cautiven per la seva senzillesa, no per ser superlatius. I, sobre tot, el situaríem entre els lloc solitaris, silenciosos, els que et deixen respirar profundament i passar l'estona tranquil·lament amb els amics.

És la impressió que els NOHIHAQUIENSPARI que vam estar a mitjans de març al Catllaràs ens vam endur de la zona. Ja havíem estat abans, el maig de 2007, però més per la banda nord i no va ser el mateix.

Vam fer una ruta circular de dos dies. Molt tranquila, sense preses. A Vilada vam esmorzar. Passat el poble, a l'esquerra, cap a Sant Romà de la Clusa. Fins al trencall de Castell de l'Areny és asfaltat, després es converteix en una pista, llarga i no en gaire bon estat -estaven fent obres- El camí passa, enlairat, per un engorjat bastant profund, és el Pas de l'Escalell fet per les aigües del Rec del Clot. Al costat de l'ermita deixem els cotxes. També han rehabilitat una antiga masia i han instal·lat un alberg rural.

No tenim presa i això és nota. Mentre no es faci de nit, cap problema, tenim tot el dia per arribar al refugi Ardericó. El Lluís ha preparat una ruta només per nosaltres. Així arribem a una talaia, un gran prat asentat a sobre d'un penya-segat. Al nord el Pirineu nevat, a l'est la vall que acaba a Sant Jaume de Frontanyà i a l'oest, lluny, el Pedraforca, sempre imponent. Un penya-segat que no té nom als atles de geografia, però que et fa sentir, molt, molt petit. I a sota, una gran bauma.

Piquem, dinem, xerrem. Una estoneta de calma sota el sol. També sentim, no cal amagar-ho, algunes queixes infantils. El camí canvia, ja no és una pista sinó un corriol estret. El paisatge es torna més dur, amb més desnivells, més boscos.

Després d'una estona bastant planera, pugem al punt més alt de l'itinerari, el Puig Lluent. I aquí trobem les úniques persones a les que podrem saludar en tot el recorregut. Però ja marxaven, així que tenim tot el cim per a nosaltres sols. Jocs, rialles, fotos, gana, xocolata, sugus.....

Si fins ara anàvem per la banda sur, ara baixem del cim més aviat pel nord. És mot més escarpat i, el primer tram, demana anar amb molta cura. No només pel desnivell, també per les clapes de neu que trobem -l'endemà no seran clapes, quasi faran falta els paraneus- El camí cap al refugi fa una petita volta. El pas per un bosc de pi supernet ens fascina. Aquí ja agafem la pista que ens porta al refugi. El grup es separa bastant. I les nenes (Cèlia, Maria i Marta) trobem una interessant però freda joguina, un gran bloc que gel que transporten a la seva manera.

No demanes luxe quan vas de refugi, no. No vols tenir bany exclusiu a l'habitació, no. Però vols una mica de cura en les coses, en els espais, en les habitacions. I no era només falta de manteniment, semblava que no havien acabat de fer la conversió de la masia en alberg i que no tenien pensat fer-ho. Per contra, el tracte i el menjar del refugi Ardericó van ser superbons. Un plat de pasta i un pollastre guisat es poden fer normals, bons o dolents. I aquests estaven boníssims. De l'esmorzar podem dir el mateix, salat i dolç, com ens agrada a nosaltres. En Kun i els seus ajudants et fan sentir a gust i, a més, són agraïts.

Aquell dia hi havia una calçotada pels clients del refugi però no ens vam apuntar. ens va semblar massa cara i s'havia d'arribar massa d'hora i ja ho hem dit, era una sortida sense preses. Però vam aprendre una bona fórmula per fer els calçots, fer servir un vell matalàs.

Aquest refugi forma part del Grup d'Amics de la Ruta de l'Ermità. 5 refugis que s'han unit a l'estil de la travessa de Carros del Foc però pel Cadí menys conegut. En aquesta serra també hi ha la ruta Cavalls del Vent.

Des del refugi hi ha algunes petites rutes senyalitzades. Nosaltres en vam seguir una d'elles per continuar el nostre camí. D'entrada, puja que maravella. Quedes just a sobre del refugi però 300 metres més amunt. Després s'inicia una suau baixada fins al Joc de la Pilota. En aquesta zona hi ha una mica de confusió amb els noms. El Joc de la Pilota és una zona relativament plana entre dos turons. Amb arbres inmensos, dos dels quals barren el pas. És una zona de cara nord i molt ombrívola on vam trobar molta neu. Allà vam fer una aturada. Alguns vam aprofitar per pujar (fent una petita grimpada) al Roc de la Mare de Deu (1.615 mts).

El nom del Joc de la Pilota deu el seu nom a que era el lloc que feien servir per jugar els enginyers anglesos de les mines que s'allotjaven al Xalet del Catllaràs.

Durant molta estona ja no deixarem la neu de sota les nostres botes. Seguim el PR-52 en sentit oest fins arribar, al mateix temps, al Prat Gespador -avui tot blanc-, i a la pista que porta al Roc de la Lluna i al xalet del Catllaràs -de Gaudí- Just després de la font tornem a deixar la pista per enfilar, per un corriol la pujada fins al Pla del Catllaràs. Continua sent el PR-52. El lloc fa honor al seu nom amb la presència del Roc del Catllaràs -una mole enmig del pla-. Fantàstic, també tranquil (passen dos ciclistes mentre mengem) i amb un gran contrast de colors: fa sol, tot està verd, tot està nevat i el cel és blau.

En aquest punt hem de canviar el camí que portàvem. Deixem d'anar cap a l'oest per fer-ho cap al sud. De seguida despareix la neu. Estem arribant al final de l'itinerari. Anem per una pista i s'ha de vigilar de tirar rierol avall per no fer tota la volta que fa la pista -no pensada per a caminants-

Arribem a Sant Romà de la Clusa per un camí diferent del que vam marxar el dia anterior. Ens mereixem una cerveseta i anem a l'alberg -696 59 72 10-. Veiem el goig que fa, comparat amb l'Ardericó. La Montse ens explica el molt que han treballat per rehabilitar la masia. També que estant ultimant un itinerari per fer caminant o en bici, entre tres allotjaments del Catllaràs -Sant Romà, Ardericó i Falgars-