Carros de Foc

La il.lusió per fer Carros de Foc era grossa. L’any 2002, el Lluís, la Berta, la Rut i la Marta es van quedar amb les ganes, tot i que ja tenien els refugis reservats. Però una intoxicació de bolets (creiem que va ser del Tricoloma Pardinum) va portar els pares a l’hospital de Tremp i les nenes amb una veïna. De cara al 2003 però, ja érem 4 persones més, el Juanjo, l’Adela, la Sandra i la Gemma, els 8 que d’una manera o d’una altra formen el nucli dur d’aquest grup de sortides.

Vam estar preparant a consciència la sortida durant molts mesos, equip, menjar, reserves de refugis, itinerari, mentalització, etc. Vam adaptar la ruta de Carros de Foc, a les nostres possibilitats, forces i edats, dels 5 als 43 anys.

I aquest relat, de la Sandra Moya (en negre) i de la Rut Gabarró (en verd) amb algunes correccions de la Berta Solanas, és el resultat de la nostra experiència, molt bona, per cert.

Ahir vàrem aconseguit un apartament amb tres habitacions, dos banys, sala d’estar i cuina a Barruera per passar la nit, ja que havíem sortit de Barcelona sense res reservat. Després de sopar, la Marta i la Gemma es van posar a jugar al Latifundio i jo em vaig posar a fer-li un massatge a la Rut . A l’hora d’anar a dormir, a la Gemma i a la Marta, tot i que s’havien dutxat els hi feien molta pudor els peus i a l’habitació no es podia estar. Al matí ens hem llevat a les 6:30 de la matinada i a les 8:45 ja caminàvem. Hem aparcat un cotxe a la presa de Cavallers i un altre al pàrquing de la Molina (que és on acabarem la ruta). Hem rodejat la presa i hem començat a pujar fins arribar a l’estany Negre.

Tot el camí ha sigut pujada gairebé tot a l’ombra, però al final hem hagut de soportar el sol, et mories de calor. Uns minuts més tard ja érem al refugi Ventosa i Calvell, del CEC (Centre Excursionista de Catalunya). Faltava mitja hora per a les dotze, així que per fer temps vam anar a dinar a l’estany de Colieto, a un quart d’hora del refugi. De baixada, la Gemma ha caigut en una bassa de fang i s’ha quedat tota pringada (hi havia testimoni gràfic però la tarja de la càmara de la Berta s’ha espatllat i s’han perdut les fotos). Val a dir que la Marta i la Sandra també han passat pel mateix punt i no han patit cap incident, elles diuen que són més xules que ningú. A l’estanyet, on es veien saltar les truites, la Sandra s’ha adormit en una ombra mentre els altres es remullaven i la roba i les botes de la Gemma es sacaven al sol.

De tornada cap al refugi és el moment d’instal·lar-nos. Hi ha, a disposició dels usuaris unes caixes vermelles per posar les coses de cadascú i també la roba, ja que les motxilles i les botes no es poden pujar a les habitacions. Nosaltres tenim les lliteres de la 9 a la 16. Allà tenim una petita discussió sobre l’altitud del Mulhacén (3.700 mts) amb una noia d’Alacant que dorm davant nostre.

Ara estic escrivint al menjador del refugi amb la Rut, que s’ha comprat una llibreta del Kukuxumusu i també ha decidit escriure un diari. El dilema també era si el sopar seria bo o dolent. Per a mi, definitivament va ser dolent. Per als adults, bo.

Avui hem sortit del refugi a les 8 hores i 10 minuts, després d’esmorzar. El Juanjo ha demanat, a l’hora de pagar que ens possessin el segell del refugi, no hi ha hagut cap problema. De seguida hem trobat els nois d’Alcoi que van de campaments. Hem passat uns 10 llacs. El quart ha estat batejat per la Marta com a Mirall Ratllat, perquè l’aigua estava quieta i tenia unes fulles pel mig. Per tal de no arribar al següent refugi tant d’hora com ahir, hem decidit pujar al Montardo. Allà on s’agafa el camí cap a Amitges (o això crèiem), hem deixat les motxilles (tots excepte el Juanjo) i per un camí estret, pedregós i dret hem arribat al Montardo. I a les 11:45 ja érem a dalt, a un cim de 2.830 metres. A la baixada, hem intentar no desfer gaire l’alçada que havíem guanyat però ha estat pitjor el remei que la malaltia. El primer camí era impracticable sense anar ben equipats. Després el Lluís ha baixat per un lloc que per les nenes era massa i la resta hem donat la volta. I un a baix i els altres a dalt, no ens hem entès i hem fet la baixada gairebé pel pitjor camí possible, i a més, amb l’emprenyada del Lluís, que no li fèiem cas, i de tota la resta per la bronca que ens ha fotut. A sobre, quan ens posem a dinar, comença a ploure i hem de recollir tot a corre-cuita. Els pic-nics que ens han donat al Ventosa i Calvell estaven molt bé. Consistien en: pa bimbo, fuet, pa en torradetes salat, 2 caramels Gummis, un Huesitos, un muesli amb xocolata, un muesli amb smacks, una taronja i un ou dur.

La pluja, poca per sort, ens obliga a pujar el Port de Caldes amb els xubasqueros posats. A la baixada, que es fa interminable, ens trobem amb una parella a la qual hem avançat ja que nosaltres, les nenes, anàvem corrents. I per qui va primer, qui va segon, qui va l’últim, si m’esperes o no, la Rut i la Gemma s’han embrancat en una gran baralla.

Arribem al refugi de Colomèrs no gaire d’hora , dos quarts de sis, i ens toca el segon torn, tant l’esmorzar com el sopar. Hi ha truita de riu, què bona!!!, l’especialitat d’aquest refugi, tots pensàvem que el guarda les pescava i resulta que les pugen congelades amb helicòpter. Als que porten dos dies els hi donen botifarra per no repetir.

El refugi de Colomèrs és una merdeta i el lavabo és bestial. Es una caseta de fusta en estat de nyigui-nyogui penjada de la presa. Per baixar hi ha unes “escales” on amb una relliscada et mates. Per no haver, no hi ha ni porta, has de posar un cartellet que diu, OCUPAT, penjat a les escales. El wàter és un forat al mig d’una llosa de pedra directa al precipici. Mentre esperem per sopar ens estem a l’habitació del refugi en un matalàs on en el lloc d’un hi dormen dos, discutint si anem o no a Saboredo a trobar-nos amb el Josep i la Nuri.

Aquest matí hem esmorzat galetes inflades i al sortir ens hem fet una foto a la presa. El camí estava ple de llacs. Sortint de Colomers ens hem dirigit cap al port de Ratera. Hem passat per una zona de llacs preciosa, de les més maques de la nostra ruta. A l’arribar al llac Obago, just abans de començar la pujada forta, hem parat a menjar alguna cosa. El Juanjo s’ha jalat tot un bocata de foie-gras. A les ribes del llac hi havia zones de sorra que, de lluny, semblaven neu. I, en aquest punt, a l’intentar la Berta fer una foto a les petites jugant amb la sorra, és quan la targeta de la camera digital nova s’ha espatllat. I les gairebé 70 fotos que ja havíem fet, a la merda.

Al port de Ratera, a 2.530 metres arribem relativament ràpid, després d’una forta i cansada pujada. Tornem a menjar en un punt arrecerat per les roques. Uns senyors ens diuen que podríem fer el pic de Ratera. Com que era d’hora i els núvols no ens haguessin deixat banyar-nos al llac del port de Ratera, decidim pujar al Ratera, a 2.878 metres d’alçada. Era un camí tope empinat i d’entrada, ni la Marta, ni la Gemma, ni la Rut volien pujar. La Marta s’ha conformat quan ha sabut que era sense motxilles, però tant la Gemma com jo hem anat tota l’estona renegant. I la meva mare intentant convènce’ns. De moment, és el cim més alt que han fet la Rut i la Marta. La Gemma n’ha fet de més alts a Sierra Nevada i, evidentment, la Sandra també.

Arribem al refugi d’Amitges on, per fi, trobem un lavabo en condicions i com Deu mana. La Marta, la Gemma, la Rut i jo hem escrit tres pàgines al llibre del registre d’Amitges, i és que el refugi s’ho mereix. Una de les coses que hem escrit és el rap del nostre estiu. Ens hem dutxat, que ja calia, ara soparem. En aquest refugi, que és del CEC, serveixen taula i tot. Té un defecte però. Encara no sabem on dormim i no hi ha caixes per posar la roba. Està baixant la boira i tots esperem que demà no plogui. Hem sopat llom amb roquefort, boníssim. Per sopar hi ha hagut cosomè, llenties , llom i pera. Tot boníssim, no m’estranya, si arriben els cotxes, bé, més ben dit, els jeeps. Ara estem a la terrassa del xalet contemplant el reflex de la posta de sol amb els Encantats al fons. La Gemma està buscant alguna cosa per dibuixar, al final ha trobat una rosa, després hem anat a buscar un joc, ja que els pares se n’han anat a fer un tomb per la presa. El Lluís li ensenya el camí que han de fer demà a uns francesos que ens segueixen des del Ventosa i Calvell. Em recordo d’ells perquè porten un nen que sempre va amb el pijama blanc amb dibuixos blaus i els pantalons pirates. Pretenen fer, sense plànol, el camí que farem nosaltres en dos dies, cinc-cents metros de desnivell de pujada i amb 14 quilòmetres de baixada fins a Caldes de Boi.

Les agulles d’Amitges són fantàstiques, la Berta i el Lluís les han escalat. He descobert que l’ski runner es fa del 20 d’agost al 20 de setembre, per tant, no veiem a cap corredor, quina mala sort. Un dels cambrers del refugi ens ha volgut ensenyar el camí de demà, però no en té ni idea. Ens espera una etapa forta i esperem que no hi hagi boira.

La distribució dels llits és una mica estrambòtica però hi ha matalassos individuals, quin luxe!!

Definitivament aquesta nit he dormit parlant, jo què sé que deia. Ens hem despertat a les 7 i hem esmorzat a dos quarts de vuit. Al sortir, la Marta, la Gemma i jo hem hagut de tornar fins al refugi a buscar unes postals. Hem baixat per una pista fins a un GR (sender de gran recorregut). Aquest matí hem hagut de pujar al Portarró (uns quarts li dèiem Putarró) d’Espot per després baixar fins a l’Estany Llong. Al Portarró hem anar a un mirador sobre Sant Maurici (aquí hem fet les 8 fotos panoràmiques que formen la capçalera d’aquest estiu del 2003) i els Encantats i ens hem trobat amb una gent que flipava en veure que ells havien pujat en taxi i nosaltres caminant. Hem aconseguit veure la Pica (futur objectiu) i des d’allà també es veien les agulles d’Amitges. De baixada hem vist un husky amb motxilla. La Gemma i la Rut s’han inventat una variant de l’Espacampada a ritme de marxa, de fet, tota la baixada des del Portarró i fins a l’estany Llong l’han feta cantant. La Sandra ha dit que ella, de gran, volia fer Carros de Foc però Sky Runner.

Les petites tampoc volien anar a veure el Pi de Peixerani, un arbre monumental i preciós. Però ens ha anat molt bé ja que hem trobat un bon lloc per descansar. Allà a prop, els altres s’han banyat en pilotes en una petita bassa del riu mentre jo, amb el forro posat, em moria de fred. Després hem dinat i cap al refugi de l’estany Llong. Està ple de turistes i no ens deixen entrar a dins ni els pals ni les botes. Quina pudor i quina manera de rebre’ns. Trobem dues noies que estaven a Colomèrs i amb el noi que anava sol i que tant s’enganxava al Lluís. A les 7 sopem i fins després no podem pujar a les habitacions. El sopar són tres plats, sopa, amanida i alguna cosa més que varia, avui pollastre. Com que al refugi fa molta pudor, ens estem en unes pedres al costat del riu parlant i escrivint. Després, a dins, la Marta i la Gemma juguen a l’Oca i m’estan esperant perquè jo també hi jugui. Demà baixarem fins als cotxes.

Com que el refugi és privat, ni sent federat ni sent del CEC ens fan descompte. Trobo a faltar les vistes del pic de Ratera, que eren meravelloses. Es veia des de Colomers fins Amitges passant per Saboredo.

Avui ens hem llevat a les dos quarts de set. Hem esmorzat, aquest ha estat el millor esmorzar de tots. Hem començar a baixar però com que la pista era molt avorrida, hem decidit posar-nos les xancletes i anar travessant rius. Val a dir que ho hem fet després de caigudes i diverses botes mullades. El paisatge era meravellós, l’aigua estava glaçada i a més, estàvem completament sols. Fins que hem arribat a allà on et deixen els jeeps. En aquest moment hem anat un tros per la pista. La gent ens mirava com si fóssim bitxos rars, un home li ha dit al seu fill –mira, excursionistes de veritat.

Tornem a deixar la pista, passem per les cascades i per l’estany de Llebreta. Cada cop fa més calor. Queda poc però el camí es fa llarguíssim. Avui sí que tenim ganes d’arribar. He fet els 3-5 últims quilòmetres descalça d’un peu perquè tenia una llaga molt gran i em sortia sang. Però hem arribat. Volia dir que havíem fet tot el que ens havíem proposat, que la travessa s’havia acabat i estàvem tots, molt i molt contents. La foto era obligada, ens la fa una de les noies que donen informació allà on no poden passar més els cotxes particulars.

Les noies ens espatxurrem i mengem. Els nois marxen en el meu cotxe cap a la presa de Cavallers a buscar el cotxe del Lluís. Carreguem les motxilles i cap a dinar. Decidim parar en un buffet lliureon ens hem atipat de menjar, especialment jo: un plat d’amanida, un plat de vedella en salsa, dues botifarres i una cuixa de pollastre. De postes he menjat pastís de nata, crema catalana i un tallat.

Acabat el dinar ens dirigim cap a Vilaller on tenim llogada una casa per dos dies, Casa Agustí. La casa és molt maca i molt gran, tenim tres habitacions, dos de dos i una de quatre, tres banys, una cuina i un menjador. La dutxa és fantàstica. A la nit hem de sortir a sopar ja que és diumenge i no hem trobat cap botiga oberta. A Pont de Suert, on és l’últim dia de festa major, tots vam menjar pizza menys la Marta que es va cruspir un llenguado. Per entrar al ball s’havia de pagar i decidim anar a la fira. Ja cap a casa, la Gemma es va comprar xurros i la Marta, la Rut i jo, ens vam comprar creppes, elles de xocolata i jo de xocolata amb nous.

Fotos Carros de Foc
	De Cavallers al Ventosa i Calvell

	Pugem força ràpid però una petita parada és necessària
	Del Ventosa a Colomèrs. Port de Caldes

	Després de fer el Montardo, al fons, encigalada i port de Caldes
	De Colomèrs a Amitges. Llac Obago

	Aqui la targeta de la càmara es va espatllar. Tenia 66 fotos
	De Colomèrs a Amitges. Llac Obago –2

	Llac Obago, preciós, la primera foto de la targeta petita.
	De Colomèrs a Amitges. Port de Ratera

	La pujada, llarga. Descansant i menjant, què els explica el Juanjo?
	De Colomèrs a Amitges. Vistes des del Ratera

	Vistes des del Ratera, llac Obago, Colomèrs i Aiguamòg
	De Colomèrs a Amitges. Les Agulles

	Són impressionants
	De Colomèrs a Amitges. Port Ratera

	La pujada al Coll de Ratera es fa llarga, però la Marta pot.
	D’Amitges al Llong. Portarró d’Espot

	Del Portarró al llac cantant el rap. Al fons llac Redon.
	D’Amitges al Llong. Estany Llong

	S’inventen una marxa tot mirant l’estany Llong
	D’Amitges al Llong. El Pi

	Pi de Peixerani, arbre monumental, les nenes quasi no es veuen
	Del Llong a La Molina. Aigüestortes

	Tot el cami pel riu, l’aigua glaçada però fantàstic i sols
	Del Llong a La Molina. Salts d’aigua

	Els salts de Tall del Mas tallen la respiració per la força de l’aigua
	Del Llong a La Molina. Estany LLebreta

	Estany Llebreta, ja falta menys
	Aparcament de la Molina. El final

	Objectiu aconseguit. Hem acabat, tot ha anat perfecte.