PROTAGONISTES:

PARES: Pilar Sales, Berta Solanas, Lluís Gabarró i Miquel Anton.
NENES: Irene Anton,Rut Gabarró, Cèlia Anton i Marta Gabarró.

L'any passat vam fer una adaptació de Carros de Foc, aquest any la fem de Cavalls del Vent. Per qüestions de feina, els Moya-González no han pogut venir. Els vam recordar tot el camí.
Veureu que els horaris no són els que marquen les guies ni les ressenyes. Són els reals que vam fer contant totes les aturades, encara que només les de dinar estan especificades a la fitxa tècnica. Aquesta ruta que vam adaptar és perfectament possible fer-la amb nens i nenes (les dues petites tenen 7 anys). De fet, cada dia ens va sobrar molt de temps i per això anàvem, en conjunt, a un ritme bastant lent. Si miréssim els trams sense comptar els descansos, els jocs, les explicacions, l'aigua, etc, veuríem que el temps que vam fer servir és un 30 per cent més que el de les ressenyes. Però ens va agradar fer-ho així, sense córrer i aprofitant aquells maravellosos dies de muntanya. Així les nenes també ho recorden d'una manera agradable, fins i tot el dia de la pluja, els llamps i la pedregada.

BAGÀ-REFUGI DEL REBOST: CONEIXEM L'APÒSITO

	No vam pesar les motxilles. Elles poden

Havíem quedat a les 7 del matí, no volíem fer la pujada amb el sol del migdia. I ho vam aconseguir encara que la Pilar i el Miquel es dormissin. Cap a les nou ja érem tots a Bagà i després d'esmorçar i carregar les motxilles donàvem el toc de sortida. Eren tres quarts de deu quan començàvem a caminar.El camí surt del mateix poble, una carretera (després pista) que porta al Santuari de la Mare de Déu del Paller. En una curva a la dreta després de passar per sobre de la carretera que va al túnel surt una pista cap a la font del Sofre. L'agafem, i un cop passada s'enfila un sender marcat amb rombos de color groc. Puja dret i provoca les primeres queixes de les nenes. La veritat és que fa molta calor i molta humitat i s'agreeixen les estones que el camí passa per entre els arbres.

Poc abans de les 11 vam arribar al Santuari (que també funciona com a restaurant i refugi) i uns cavalls ens van donar la benvinguda. Una mica de fruita, aigua i un descans. Els arbres eren molt gran i quasi feia fred. El camí surt a la dreta del santuari, primer dins del bosc i després sota el sol. Puja bastant dret i les nenes es cansen, de manera que bategem un bonic indret per descansar com el Paller del Mig. El camí surt a una pista que anem tallant pel mig per no fer tantes voltes. Aquí trobem la tora blava, una planta que el Miquel ens adverteix que és verinosa i que hem d'anar amb cura de no tocar-la. Ho sento, la foto ha quedat desenfocada.

	Sàlvia, tòxica

Seguim pujant. Davant nostre apareixen unes cases, un gran prat, un circ, és el Paller de Dalt. I cap persona, la tranquilitat i el silenci més absolut. Aquí decidim dinar. Com preparades per a nosaltres, n'hi ha unes pedres col.locades al mig. La que també té arbres la fem servir de menjador, les altres, les nenes les fan servir com a bulder, sobre tot la Cèlia, que s'enfila amb gran facilitat a totes elles.

El Paller de Dalt, si hi hagués aigua....	Papallona, dit, roca, Pilar i prat

La que veieu a l'esquerra és una papallona que es va fer amiga nostra i a la que li agradava molt les restes de pera que ens havíem menjat. S'hi va estar, almenys, 10 minuts a les nostres mans.

Havíem fet ja dues terceres parts del recorregut, no teníem pressa però era hora de marxar. Havíem de passar la carretera, que es veia des del Paller de Dalt. El camí, de nou marcat, tornava a ser molt dret i amb moltes ziga-zagues. A l'aturada al costat de la carretera, la Rut tenia una bullofa als peus, vam conèixer l'Apósito. Primer només era un tipus de tirita que portava la Pilar (recomanada per la seva germana que és una experta muntanyera), per la insistència del Miquel va anar agafant cos, i caminava i es feia les fotos amb nosaltres.

	Un, dos, un, dos, 900 mts de desnivell
	Bucòlica posta de sol al Pedraforca

L'última pujada del dia és molt curta, s'agafa només travessar la carretera que puja al coll de Pal. Una maduixeta va ser la culpable que una gran ortiga provoqués grans picos a la Pilar. Poc després entràvem en un magnífica fageda, molt humida i on ja apareixia algun bolet, de fet un boletus satanas (tòxic) que, a sobre, estava podrit. En 3/4 d'hora erem al refugi del Rebost. Fora botes i, a descansar els grans i a jugar amb les capgrossos les nenes. I també, sessió de gimnàstica com es veu a la foto.

Gairebé tenim un problema, resulta que jo havia fet la reserva i me l'havien confirmat però com que no vaig tornar a trucar, no teníem els llits reservats. Sort que no hi havia gaire gent, sinó, em moro. En canvi, allà mateix em van confirmar que la reserva del Sant Jordi (que l'havia fet pel mateix sistema, sí que estava confirmada, coses que passen). Una bona posta de sol amb el Pedraforca, el Comabona i el Penyes Altes compensa l'ensurt. Les habitacions i els labavos força bé. El menjar, més normalet, però no era dolent.

REFUGI DEL REBOST-NIU DE L'ÀLIGA: APRENEM EL VOL DELS VOLTORS

És el segon dia i el segon dia de pujada. Les queixes de les nenes no es fan esperar. Avui fem el mateix camí que els que fan la ruta oficial de Cavalls del Vent, del Rebost a l'Àliga, les marques de pintura són taronges. El primer tram, des del refugi a avistar la carretera, a estones prats, a estones bosc, també és molt dret i tornem a sentir de tot. Fins que, un cop a la pista que ens portarà al mirador del President (fem aquesta desviació) es dediquen a agafar i a menjar maduixetes, i triguen tres vegades més del que seria normal. Ja cansats d'esperar i de cridar, apareixen cantant.

Quin és el cami?

Anem al mirador. Les vistes i la tranquilitat no tenen preu ni color. Estem sols, com ho estarem els tres primers dies de la ruta, fantàstic. Al mirador, en Miquel troba una planta nova; content. En Lluís detalla sobre el mapa què s'hi veu i què farem; content. S'està tant bé que no fem per marxar, però queda una bona pujada. I si al refugi del Rebost, els Anton-Sales ja havíen estat, fins i tot dinant, també havien estat al Pla dels Orris i al mirador. Més amunt, no. Enllacem amb el camí "oficial" i ens aturem a últim arbre abans d'arribar al coll de Comafloriu on agafarem la carena: tenien gana, sed i estaven cansades. Ja al coll veiem el Puigllançada, el coll de Pal, les pistes d'esquí de la Molina (identifiquem la Volta a la Muntanya Sagrada), el "telehuevo". No parem, el camí desapareix, tota la muntanya és el camí. Fem servir tècniques supermodernes per avançar, 1,2,3,4,5... fins a les 100 passes no es podem aturar. En algunes funciona, en d'altres no.

	El Niu de l'Àliga és a la vista

De cop, novetats, bitxos volantes, voltors, i el refugi del Niu de lÀliga. El veiem i sabem que estem a prop, cap problema, pararem a dinar abans d'arribar. Els voltors ens van tenir més entretinguts (les fotos han sortit fatal, no cal ni veure-les): que si el vol, quants són, a on van, què mengen?... El nostre dinar va quedar alterat per l'amenaça de tempesta i per la pluja que començava a caure. Així que gairebé corrent vam fer el tram que ens quedava. Els trons i els llamps ens vam viure aixoplugats amb les cinquanta persones que hi havia dinant al restaurant, havien pujat amb el "telehuevo" de la Molina i van haver de baixar en jeep ja que el remuntador el van tancat per la tempesta. Molta aigua no va caure però la temperatura que va deixar a 2.500 metres era bastant freda.

El Miquel i la Cèlia al cim

Ho vam comprovar més tard, quan vam sortir a fer una volta i a fer el cim de la Tossa d'Alp, 2.537 metres. Gaire, gaire, no ens va costar i va servir més per estirar les cames i fer bromes i fotos que per tenir una muntanya més a la llista. El refugi és especial, diferent. Els guardes s'encarreguen del restaurant i del refugi. Hi ha 30 places per domir en un habitacle humit al que posen una estufa per que no floreixi. Però està net i a les tres taules que hi ha s'hi està bé, si com era el nostre cas, hi ha poca gent: 10 en total. Però al refugi no t'hi pots dutxar ni hi ha aigua, més amunt d'ells, allà no hi ha res. I hem de dir que el sopar estava molt bó. Cafès, petita xerradeta, pipis, dents, i a dormir.

Boires a la Cerdanya i vistes des de la Tossa d'Alp

Dormir només fins que va començar la tempesta. Els llamps arribaven al llit i els trons feien remoure tothom. De matinada sí que va ploure molt, tant que ens va fer pensar que no podríem fer la ruta del tercer dia, la que anava per dalt de la carena. Però el dia es va començar a netejar.

NIU DE L'ÀLIGA-SANT JORDI: LA GRAN MULLADA

	Coll de la Miquela: el paisatge, tant bonic com elles.
	Penyes Altes de Moixeró: veieu el blau, nosaltres no vèiem res
	Serrat de Pleta Closa: les nenes fan la competència a les agulles.
	Inici de la Canal de la Serp: impressió feia arribar a aquell collet, però el camí anava en sentit contrari.

Així que el dia començava bé: biquinis per esmorçar i bons ànims, el recorregut es veia xulíssim. A l'hora de sortir teníem bastant fred, pantaló i mànigues llargues. Però al cap de poca estona, fora jerseis i fora perneres. Vam veure isards al fons d'una tartera, abans d'arribar a la Pleta del Llamp. Del temps que sovint fa al Moixeró o de la pluja de la nit, tot estava verd, molt verd i el sol ajudava a aixecar encara més els colors. Però el dia no acabaria igual.

Al coll de la Miquela eren evidents els signes: la boira ens visitava, i després de pujar el Penyes Altes vam començar a sentir els primers trons. Per sort queien lluny i nosaltres crèiem que portàvem bon ritme, tres hores des del refugi al Penyes Altes. Va ser un dia que tots caminàvem contents, el camí no era gens cansat, hi havia molt poca gent i el paisatge, boires incloses, era impressionant: ara un bosc, ara unes agulles, ara un tallat, ara una lloma sua, ara les vaques, com a casa seva. Així que a dinar. També aquest dia vam haver de recollir a corre-cuita, a la boira ja estàvem acostumats i la pluja semblava que queia a Bagà, però unes quantes gotes ens van voler acompanyar i nosaltres van decidir fugir. Era una altra falsa alarma. El sol ens va tornar a acompanyar mentre rodejàvem el Moixeró, i fins i tot al coll on havíem d'agafar el sender que ens portaria a refugi Sant Jordi. Tant poca gent fa aquest camí que no està gens marcat i hi ha molts arbres caiguts, arbres que et poden fer, com ens va passar, equivocar de direcció. I un retret a qui correspongui. No es pot posar al coll de Moixeró un rètol anunciant una font, la font del Faig, sense posar ni temps ni distància si per arribar-hi s'han de fer més de 300 metres de desnivell per entremig del bosc. La font està al costat mateix del refugi. I al coll, mentre feiem fotos a les nenes, la qüestió era trobar el camí. El del GPS del Lluís deia per un lloc, les marques blanques i grogues indicaven per un altre i la Pilar era partidària d'arribar fins el coll del Pendís i baixar després al refugi. Aquesta era una ruta segura però bastant més llarga. Primer vam fer cas a la tècnica, i en no veure-ho clar, cap marca, vam agafar el camí que hi havia marcat. Mentre apareixien les marques tot anava bé però va haver un moment en què van desaparèixer, les marques i el camí. De nou vam tirar enrera i vam descobrir el que havia passat. Un arbre caigut, hi havia bastants, barrava el pas i ens havia fet equivocar.

El següent entrebanc duraria més d'una hora. Seguíem baixant a bon ritme quan van caure les primeres gotes, grosses, seguides. Sense aturador, la pedra, com cigrons, colpejava els nostres caps i les nostres motxilles. Aquest cop no era una falsa alarma. Ens vam equipar com vam poder. Amb els impermeables nosaltres no ens mullàvem però les motxilles sí. I també les vam tapar, excepte la Pilar, el Lluís i jo, tot i que sí que portàvem capelines. La qüestió és que es camina molt malament per que són molt llargues i no les vam treure de la motxilla. El camí era un riu. L'aigua ens entrava per tot arreu. Les botes no van suportar la gran quantitat d'aigua que els entrava per dalt, pels mitjons i la que queia de les cames. Al cap de poc el camí es va convertir en una riera i totes les passes les feiem allà. I així algo més d'una hora. Veure el refugi Sant Jordi, abans havíem vist el coll del Pendís i no podíem estar gaire lluny, va ser ...

Segurament alguna nena recordarà molts anys la cara que se li va quedar quan el guarda del refugi els va dir, a la porta, sense deixar-les entrar, que no hi havia lloc, que s'havien de quedar fora. Una broma que tots vam acceptar molt bé per què el tracte que ens van donar va ser realment fantàstic. Primer van respirar alleugerits per que ja érem allà, sabíen que anàvem a dormir i estaven preocupats per nosaltres amb la tempesta que estava caient. Després ens van ajudar a pujar les nenes a les habitacions per canviar les robes mullades i ens van deixar pujar les motxilles, la resta de la gent les tenien a l'entrada, com és habitual. I a dalt, vam fer estesa, i de les grosses: del que duiem i estava mullat i del que se'ns havia mullat dins de la motxilla. S'ha de dir que la Berta no havia posat la roba en bosses de plàstic, i clar, tampoc la Rut i la Marta, i gairebé tot els va quedar mullat. La roba bruta es va salvar, ironies de la pluja!!!. Una badada que espero que no es repeteixi mai més.

Al refugi, la Rut, la Irene, la Marta i la Cèlia, ja seques, van jugar a cartes amb la Raquel i el seu nòvio, el Damià. Després no se les podien treure de sobre, però tots dos van ser molt agradables. Elles tampoc van ser massa pessades. L'endemà tots es van fer una foto de record.

REFUGI SANT JORDI-BAGÀ: L'APÒSITO JA TÉ COGNOM, XANCARGO

	Un camí gens avorrit

Després d'esmorzar, el que calia fer era assecar la roba, les motxilles, les botes i vam fer una bona estesa davant del refugi quan va sortir el sol. El guarda també estava content perquè feia molts dies que les plaques solars no feien electricitat. El cel era ben blau, les cingleres es veien espectaculars i a nosaltres ens quedava l'última etapa, baixar pels Empedrats fins a Bagà. El primer tram del camí estava molt mullat de la pluja del diaanterior. Al cap de poc més de mitja hora entrem a l'estret de l'Escriu, passem el primer riu. Al llarg del recorregut vam travessar tants que ni els vam comptar. I ja no vigilàvem si ens mullàvem o no, duiem les botes i els mitjons mullats del dia anterior i ja ens donava igual.

De l'estret de l'Escriu vam arribar als Empedrats, una zona amb cascades, salts d'aigua, pedres que amaguen el curs del riu i grandíssims blocs de roca que et deixen petita tant si mires cap a dalt com si ho fas cap a baix. I aquí va ser quan vam començar a trobar gent, molta gent que pujava a veure la zona. Entre la gent i que el riu baixava molt remogut per la tempesta del dia anterior, no ens vam banyar, ni remullar els peus.

Impressionant camí dels Empedrats

I entre aquestes maravelles vam rebre el "Xancargo". La Rut pregunta a la seva mare, la Berta, que quí era Xancargo. La mare li contesta que ningú, que no existeix. I la Rut diu que ella creia que era com Matusalem quan jo li deia "Eres más tonta que hecha a encargo". Resulta que feia anys que teníem entre mans aquesta confusió. I vam decidir que l'Apòsito ja tenia cognom, es diria Apòsito Xancargo.

Acabat el tram d'aigua, la calor s'imposa i el cansament també. Però quan arribem a la pista encara ens falten uns quants quilòmetres, i es fan llargs, molt llargs. Però arribem i ens remullem els peus a l'antic safareig de rentar roba mentre els papes van a buscar els cotxes. Carreguem les motxilles i anem a fer un cafè (representa que ja hem dinat). El cafè i la coca-cola es converteixen en quasi un altre dinar. Malgrat que triguen molt a servir-nos, ens senta de maravella. Només ens falta anar a l'hostal que teníem reservat (Ca l'Amagat), dutxar-nos i descansar.

	Fonts del Bastareny o de l'Adou

BAGÀ-BARCELONA: NEIXEMENT DEL BASTARENY I SANT VICENÇ D'OBIOLS

Pànxing total. Primer de tot, volteta per Bagà. Després pujada al castell on ara hi ha l'oficina de turisme del poble. Anem a les fonts del Bastareny, el Miquel i la Pilar ja hi havien estat. Són petitones però boniques i l'aigua mana directament de la roca. Dinar a Can Misèries, a Gisclareny i, per acabar, visita a Sant Vicenç d'Obiols que la Berta feia molts anys que volia anar. Evidentment, estava tancada.

Berta Solanas