|
||||||||||||||||||||
Quillan - Roc Blanc Pont 11 setembre 2003: Terra de Càtars, sud de França |
Anàvem els Gabarró-Solanas i els Moya-González. França no és un destí prioritari de les nostres sortides i és per aquest motiu que vam decidir passar allà el pont de l'11 de setembre en el moment que tots vam tenir festa. Turisme i muntanya era l'objectiu de la sortida. Turisme perquè erem a la zona del càtars i relativament a prop de Carcassonne, i muntanya perquè uns muntanyencs que vam trobar al refugi del Rebost, al Berguedà, ens van comentar que el Roc Blanc o la Sierra de Madres eren un llocs molt macos. També ens van aconsellar uns apartaments a Quillan que, realment, al final, van resultar molt acollidors.
La sortida però, va començar rara. Cada família va optar per anar per un camí diferent. Els Gabarró-Solanas per l'autopista de Girona amb aturada a Figueres i els Moya-González per la collada de Toses amb visita de castell. A Quillan ens vam trobar tots. El primer un nou castell, bastant enrunat però amb una bona vista sobre la ciutat. Després a la recerca dels apartaments l'Espinet. Segons la normativa no es podia entrar fins a les 4 de la tarda, però a les dues ja erem a dins i vam fer l'estesa del dinar que ja portàvem preparat de casa. Havíem entès que no hi havia ni gots, ni plats, ni cassoles, ni paelles i duiem de tot. Però era un error, hi havia de tot i més. 4 habitacions, un bany i un gran menjador amb cuina americana. Més pistes de tennis, de bàsquet, parc infantil i dues piscines, una coberta i l'altre a l'aire lliure I tot molt net. I no gaire car, ja que estàvem al setembre. A l'agost pica bastant de preu.
A la tarda vam decidir anar al castell càtar que teníem més a prop, el de Puivert. El cotxe gairebé a la porta i la visita amb un vent que se'ns enduia de fort que era. Les ulleres de sol de la Berta gairebé desaparèixen i es perden. A la tornada, ja ho havíem previst i ho portàvem tot al cotxe, bany a la piscina, sols, fantàstic, i a sopar.
CARCASSONNE
Era la visita del dia 10, divendres. Carcassonne està a uns 40 quilòmetres de Quillan. Els grans ja havíem estat en aquesta ciutat, però no els nens. Vam haver de fer la visitaenfrancès ja que ni en català ni en castellà hi havia cap guia que treballés aquell dia. Va estar bé. A tots ens va agradar el castell, la muralla, el foso. Les càmares de fotos anaven de bòlit. De tornada un muntatge, digem-ne que esportiu, va fer que féssim una parada a mig camí. No recordo el poble. Es tractava d'una instal.lació de cordes, tirolines vàries, ponts de mico, etc per a diferents edats, nens i adults que va entusiasmar alguns de nosaltres. Però eren més de les 5 de la tarda i ha havien tancat. Per acabar el dia, quedava anar al súper. Com que el tanquen a les 7 de la tarda ens van tancar les llums quan encara érem comprant. Així, que ens va donar temps d'anar a la piscina de nou.
ROC BLANC El Roc Blanc, 2.530 metres d'alçada amb 900 de desnivells des d'on deixes el cotxe, era la quota de muntanya d'aquesta sortida. Ens vèiem molt capaços de fer-ho i, amb la pujada ens vam tornar a demostrar que estem en molt bona forma. Havíem d'anar a Quérigut, uns 40 quilòmetres al sud de Quillan. El cotxe el deixaven en una zona d'aparcament al costat d'un refugi en no gaires bones condicions, no recomanable per tant.
I a caminar. I a buscar bolets, que per data i zona havíen d'haver. En una hora(veure fitxa tècnica) ens vam plantar al llac de Laurenti, preciós pel llac, per les vistes del Roc Blanc, per les fotos que es podien fer, per les flors que hi havia, per tot. Després el camí anava agafant verticalitat, el bosc desapareixia i es convertia en tartera. Espai que les marmotes aprofiten per fer els caus i amagar-se dels depredadors.
L'arribada al coll de Laurenti tota una sorpresa, des d'on veíem no es veia que fos un coll. I el tros final una alegria per les nenes. Grimpada guapa, com la xemeneia del Canigó però més curta. A dalt tot un rocam. Amb molt de cura ens situem per fer la foto de rigor i per intentar identificar els cims que es veien, gairebé des del mar fins a l'Aragó. I les primeres neus de la temporada, vam pensar que eren a la zona de l'Aneto. Tant petit era el cim que gairebé hem de sortir per deixar passar un grup de 5 persones que pujaven tot just darrera nostre. Baixem uns metres i dinem. La temperatura és fantàstica i semblem no tenir pressa. Però quan arribem als cotxes serà fosc.
De nou al coll, s'imposa la idea de no tornar pel mateix camí. Sabem que la volta és gran però... en direcció oest rodegem el Roc Blanc, d'entrada sense perdre gaire alçada. Seguim fites i hem d'atravessar una gran pedrera desgrimpant passos algo difícils en ocasions. Però ho hem de fer. Cal que enllacem amb el GR-7 a uns 2.275 metres on el GR-7 i el GR-7B s'ajunten o se separen, depen d'on vinguis. La baixada del coll és dreta, molt dreta, destrossa els genolls, sort tenim dels pals. Abans d'arribar als bosquos, una sorpresa. Un grup de pedres, estratègicament situades ens permeten fer una parada festiva. I serveix per tot: per descansar, per fer una mica d'escalada, per calmar els ànims de les que ja estaven molt cansades, per menjar una mica, i per fer aquestes piruetes i aquestes fotos.
El camí ens du al bosc. I comencem a trobar bolets (amanites bàsicament), el bosc és molt humit i no estan en gaire bon estat. Alhora comencem a alentir la marxa i, al mateix temps, se senten els crits del Juanjo dien que anem més depressa. L'haurem d'alentir, més aviat aturar del tot, quan ens pensem perduts. El camí, convertit en pista, es porta a una cruïlla i no sabem quin camí agafar. Sort en tenim de veure una marca pintada en un arbre, era la direcció que menys crèiem com a fiable. El camí en qüestió ens va portar a una altra sorpresa. Tipis d'indis, gent mig drogada, alguns totalment flipats, fogates a dins de les tendes, tòtems en alguns camps, silenci.... I nosaltres passant per entremig del campament, gairebé d'amagat, que no se'ns noti gaire. No ens aturem ni a mirar. L'últim que pot passar ens que ens agafi la nit i ja no queda gaire claror. A l'arribar a la pista principal, uns quilòmetres més enllà tenim els cotxes, quantitat de furgonetes bastant destartalades, gent penjada que anava a passar el cap de setmana. Amb molts més ens vam creuar pel camí, pujaven en autocaravanes, era com una trobada. Eren les 8 del vespre quan arribàvem als cotxes, patates, cervesa i coca-cola per celebrar la pujada i la baixada al Roc Blanc:1.800 metres de desnivell i 10 hores de camí. Ja a l'apartament, sopar com cal, ben entaulats i fent els bolets que havíem agafar. No enganyem: palomes, rovellons, cames de perdiu. Les amanites muscàries les vam deixar pels penjats. DE TORNADA Va ser el dia menys reixit. Volíem aturar-nos a un lloc a agafar bolets però vam ser poc hàbils i allà on ens aturàvem no hi havia. El dinar a Toses, a Cal Santpare, bé. Vam aprofitar per fer que ens ensenyessin l'Oreneta, el refugi que hi ha al poble. Fatal, massa lliteres en una habitació molt petita. No hi ha dutxa ni estris de cuina ni gas per cuinar. Gens aconsellable. Berta Solanas
|