DIUMENGE DE CIM: PUIGMAL 2.910 MTS |
Avui m'ha despertat el pare molt d'hora, encara tenia molta son. Com sempre corre corre que fem tard. Un cop al cotxe he pogut dormir una estoneta més, fins que un camí de pedres, sots i corbes m'han despertat. Pel costat de la meva finestra del cotxe anaven passant vaques i els seus vedells, he mirat pel vidre del darrera per dir adéu a les vaques i les perdia de vista dintre d'el núvol de pols que feia el cotxe, pobres vaques m'he les imagino tossint entre tanta pols. Per fi em deixen baixar del cotxe, amb el forro posat em menjo un entrepà de pernil, comencen a arribar més cotxes i uns desconeguts em saluden a mi i a les meves germanes, el pare parla amb ells i em presenten a un munt de nenes (Irene, Marta, Gemma, Eulàlia, Cèlia, Rut, Maria, Laura, Alba ...) són tantes de cop que ja no me'n recordo dels noms i un altre nen (en Roger). De grans també hi ha un munt de gent, amb gorres, amb mocadors al cap, amb ulleres de sol i sense ulleres, amb barba i sense barba, amb pantalons de pedassos o pantalons de mil butxaques, tothom està content i amb ganes de caminar, semblen bona gent.
L'excursió comença ara, i fa bon dia, per això ja m'han posat crema al nas, per cert, ens l'han hagut de deixar perquè els pares se l'han deixat, veieu com són bona gent. Jo arrenco dels primers, el camí no està molt definit però cal anar pujant pel llom d'un prat fins a la carena, els cotxes s'han quedat a Fontalba, la pujadeta cada cop es més forta, però avui “no hi ha qui em pari”, fem una petita parada de reagrupament, tota aquesta colla em segueix i jo vaig pujant, em pregunten que quina gasolina em posen, jo no sé la resposta. Els grans riuen i puja que pujaràs vaig seguint un altre grup que porten un avió en una motxilla, si jo tingues un avió pujaria la muntanya amb avió.
Al cap d‘una bona estona i quan la pujada ens porta a una esplanada aprofitem per abrigar-nos, ja que encara que el bon temps ens acompanya, el vent que bufa es molt fred, la Pilar agafa fort la seva gorra. Aquí tothom comença a compartir-ho tot, jo et dono un tros de barreta energètica tu m'ofereixes un kit-kat, ametlles, panses, aigua, apareix una bossa de tomàquets, “superbons”, m'hi cap tot un a la boca, i n'agafo un altre, la mare treu una tauleta de xocolata, una de les nenes (la Rut ) explica que a casa seva no dura gens la xocolata, dons igual que aquí, dos per tu, dos per mi, dos per tu, dos per tu, dos per tu... i s'ha acabat.
Tornem a caminar, intento anar dels primers però la pujada es molt forta ara ja no hi ha ni prats ni herbes, tot son pedres i un camí que fa ziga-zaga i la pujada ja és tan forta que les cames ja em fan mal, estic cansat. La Marta m'ha avançat i m'ha dit que soc molt valent, això em dona forces per seguir una mica més amunt, ella a més de ser valenta es forta i guapa; les altres nenes van més en grupet i no sé de què parlen.
Els més grans van uns al davant uns pel mig i altres pel darrera, ara la pujada de pedres no s'acaba mai i dic que no puc més vull tornar al cotxe o que m'agafi el meu pare, el pare m'explica un conte d'un indi molt valent que puja i baixa muntanyes, i sense adonar-me hi ha algú que crida: - ja hem arribat!!!-, si!! el cim ja esta molt a prop, un últim esforç i ja hi som. Un cop a dalt tot són elogis per tothom, felicitacions, petons i abraçades.
Comença una sessió de fotografia, mica en mica va arribant tothom, inclòs en Roger i l'Eulàlia, ara ja hi som tots, a estat un èxit. Ben arrecerats del vent tornem a menjar, croquetes de pollastre de les que fa la mama, tornen a aparèixer els tomàquets, albercocs un pel verds, trossos de pastanaga ja pelada, etc.... El Lluís comença a anomenar totes les muntanyes que es veuen al nostre voltant, les coneix totes. Abans de marxar segona sessió fotogràfica, foto de grup, foto de nens i nenes, i... a vall que fa baixada, la baixada no cansa tant però s'ha d'estar alerta per no caure, per no ensopegar.
En Lluís, en Juanjo i en Toni han decidit fer un altre camí de tornada, han baixat pel dret; nosaltres hem tornat pel camí que hem pujat i tant ens ha costat. En una paradeta de reagrupament les meves germanes han fet el numero de les verticals, les rodes, el pi-pont, etc... ens ho hem passat bé; en Miquel, amb la tortuga al cap, ens explicava coses de les papallones i la pols que tenen a les ales, del vol dels voltors sobre les tèrmiques; i sento el pare del Roger que li va cantant cançons; la Marta, que s'hi fixa molt en el camí, ens ha reconduït per trobar el camí que baixant pel prat i finalment hem arribat als cotxes, semblava que no arribaríem mai.
Ja tots junts, els 3 homes ens expliquen que han vist isards i han fet “el cabra”. Menys el Toni, que s'ha quedat sense botes. Un cop tots assentats o estirats a terra ens han donat el berenar, hem felicitat al Miquel pel seu aniversari i sorpresa una immensa capsa de bombons que la Cèlia ha repartit, i així ens hem acomiadat, uns es queden a dormir al càmping de Pardines i altres tornem a Barcelona, entrem al cotxe i abans de que m'adormi dic: - Avui ha estat un dia guai I!!! I un cop adormit somio en tornar-nos a veure molt aviat. No hi ha qui ens pari.
Jordi (5 anys) 4/juny/2006
Al Puigmal érem. els del dissabte i 15 més: El Lluís Gabarró, el Juanjo Moya, els Anton-Sales, l'Eulàlia i els seus pares (nous) i en Jordi i la Blanca i els seus 4 fills (els que han fet la crònica del Pugmal). La família de Sant Boi es va retirar de la pujada, potser per començar era massa. Vam arribar 26 al cim.
|