És una vall perpendicular a la Vall di Fassa que comença just a Pozza di Fassa. Per tant, serà l'excursió amb el trajecte de cotxe més curt, ni uns 10 quilòmetres des del nostre apartament. En cotxe particular només es pot arribar fins al càmping Vidor, després has d'anar caminant o agafar una navette que et deixa al refugi Ta Ciajaa, 4 quilòmetres més amunt i salvant un bon desnivell.
En aquest tram en navette, l'estreta carretera va encaixonada entre les parets i el riu. Un riu, per cert, ple de troncs arrencats per alguna riuada o caiguts per la neu que ningú no ha retirar. Fa molta pena.
Com a contrast, tens a la teva esquena la bellessa del Catinaccio i al davant tota la vall –superverda- i les muntanyes del … que tanquen la vall formant un circ. A la dreta –sud- hi ha les que separen aquesta vall de la de San Pellegrino.
Una altra característica de San Nicoló són les cabanes de pastor o de pagès que salpiquen tota la vall. Las menys, estan en mal estat. La majoria estan reconvertides en cabanes per passar el dia i algunes estan reformades i són autèntiques cases rurals. Són moníssimes i fan un mosaic entre el verd dels camps i la pedra de les muntanyes.
La majoria de la gent –i n'hi havia molta- va fins a la Cascada. I dina en un dels 3 restaurant que troba (un on et deixa la navette), un altre a uns 2 quilòmetres i el tercer al davant de la Cascada. Nosaltres decidim pujar fins al Pass San Nicoló on, evidentment, hi ha un altre refugi. Als 2 metres de caminar ja veiem –quina alegria- que estarem gairebé sols. Fem la pujada pel camí més dret i més directe i la baixada pel més suau, que va per dins del bosc.
A dalt, un plàtan i una mereixida birra i com no, vistes al Piz Boé. En aquest cas, la Marmolada la veiem per una cara menys coneguda, pel sudoest.
|
